Hola fill: Escric avui, dijous de ressaca, per dir-te fins a quin punt la llàstima, el fàstic i la desesperança em corprenen. Vàrem estar junts a la Plaça. Tu, exultant de idees, d'intencions, d’un esperit de col•lectivitat, de pertinència a quelcom històric, que em commovia. Jo, meravellat davant l’exercici pur i primigeni del debat polític. Orgullós de que fossis tu qui em portés a l’àgora ciutadana, on tots podíem expressar el que volíem amb una llibertat estranya i màgica.
Nosaltres imaginàvem això quan érem perseguits al carrer, quan ens expulsaven de la universitat, quan seiem en consells de guerra tot fent la “mili” o quan se’ns feien interminables les nits de por al soterranis dels calabossos de Via Laietana. Quants esforços, quanta sang vessada, i quants records paorosos.
I t’explicaré perquè vàrem fer-ho: Per tenir un futur on nosaltres i, després, vosaltres poguéssim viure com a ciutadans lliures. I jo, a més, perquè ho féssim com a ciutadans de Catalunya. Perquè arribés el dia en que la voluntat dels més de tres milions de catalans i catalanes que vàrem decidir en llibertat la passada tardor valgués més que la de mil o dos mil. Perquè no és pogués escopir, ruixar o empentar la nostra la dignitat de forma tan impune. Perquè es pogués defensar tota idea sense coaccions. Perquè les bandes feixistes no poguessin imposar mai més la seva força als carrers de les nostres ciutats. Perquè actituds no es poguessin fer passar com a idees.
Avui he passat per la plaça, on encara hi ha acampats. Mira en la brometa de la foto quina es la seva divisa ara. Allà on hi bullia l’esperança de la primavera avui és un erm ideològic. On és la reflexió? S’ha bescanviat pel dogma. On queda el que els feia distints? Avui menteixen amb el mateix desvergonyiment en que ho ha fet la caverna mediàtica totes aquestes setmanes Ens queixàvem de la forma de fer política de partit, però ahir, i sobre tot avui, el corporativisme més descarnat impedeix el més mínim sentit crític. Avui o estàs amb ells, sense reserves, o ets ja l’enemic. Aquesta vella fórmula d’etiquetar les ments alienes en potets arrenglerats en prestatges polsos. Creu-me. Se de que et parlo. I ho sé perquè no ens costa gens reconèixer-los quant els hem vist tants cops en la nostra història. Si de veritat volguessin quelcom més que el resultat immediat (això que criticàvem tant tots dos, te’n recordes), o si entenguessin que democràcia vol dir que preval el que vol la majoria, al menys haurien fet surar una mica de sentit històric per damunt dels crist i les escopinades. Sabrien que el Parlament de Catalunya no és el lloc “donde van a trabajar los políticos”. El Parlament de Catalunya és la seu de la sobirania del nostre poble. És el lloc pel que va morir el teu besavi en un camp de Vinaròs. Sabrien que no es pot violentar a la classe treballadora que va a ocupar responsablement el seu lloc de treball. Que marcar creus a la roba no ho han inventat ells. Que ja és marcaven triangles a la roba dels jueus fa vuitanta anys i que també es menystenien i humiliaven els discapacitats. Que també hem vist els representants del poble protegits per la policia en països sud-americans quan bandes paramilitars els agredien. Que recordem les turbes assaltant seus de governs democràtics i als intolerants entrant impetuosament a imposar les seves tesis en parlaments d’altres contrades.
Però que pots esperar de qui, sense el més mínim respecte pel que representa la nostra cultura i la nostra llengua, la menysté, la blasma, i considera que fer-la servir o reconèixer el dret a decidir per nosaltres mateix, quelcom sagrat per la sang i els plors que ha costat segle rere segle, “nos divide porqué no es algo importante”. Això és el que, després d’assaltar la seu de la voluntat de Catalunya, es va decidir en assemblea ahir: http://www.directe.cat/noticia/160758/l-acampadabcn-es-nega-a-recollir-el-dret-a-l-autodeterminacio-al-document-de-minims,
Aquests no som nosaltres, fill. Aquest és un enemic antic i polimòrfic que ha deixat orfes els anhels de millorar el nostre país de tanta gent. Els residus d'un moviment que fa dies que ha mort en els carrers per enlairar-se pels balcons. No perdis l’esperit de combat que ens ha unit aquestes setmanes, no et frustris. Conèixer on es cova l'ou la serp és sempre el primer pas per combatre-la. Vindran el dia que "la gesta porti l'alba" com diu el poeta, i estarem preparats per tornar-la al seu cau .
Entrades
