dilluns, 12 de gener del 2009

Immigrants

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

Perquè no ens recorden més sovint de on venim realment? De quina gana, de quines misèries?

Pot ser les reconeixem en la gana i les misèries dels nous immigrants i tal vegada per això ens incomoden. Haurien de recordar que en el passat tots vàrem ser així. Tots vàrem arribar a aquesta terra que avui és nostra amb la casa al damunt, amb l’ambició i els polls i les ganes de prosperar. Tots vàrem ser un dia ignorants, taujans, endarrerits i tot l’enfilall de vileses que els hi apliquem. Són treballadors orgullosos de ser-ho i d'usar les mans per a treballar. Classe treballadora desacomplexada de tanta bestiesa de nen ric. Un dia tots vàrem ser ells. Són els nostres pares, els nostres avis, els nostres ancestres.

I tenen molt per ensenyar-nos. Que la vida no te la regalen i que el pa s’ha de guanyar. Que ningú te drets per sobre del seu treball només perquè hagi arribat aquí abans. En veure’ls aixecar-se cada matí i sentir-los cantar mentre treballen podem entendre que no tenim dret a ser mantinguts. Pot ser així deixem de queixar-nos que el pare no ens manté, que l'estat no ens manté, que el govern no ens manté.

Només cal comparar-los amb aquests joves que estrenen cotxe o moto que els hi han regalat i que passen d'estudiar, encara que tampoc troben cap feina que els hi convingui. O amb aquests que només en queixen. Del govern, de que no tenen feina, de tot, però en realitat no lluiten per res. I, per això, res mereixen. Ressentits i envejosos que els hi retreuen que siguin aquí, que portin els fills a mateixa escola que els seus, que creguin en els seus propis deus. Odiadors professionals que engreixen les files de la intolerància, del jo no sóc racista, però .., incapaços que no poden suportar que eixos negres, moros, sudaques, siguin millors que ells. Còmplices, cada un amb una història sobre el moro que rosteix xais al terra del menjador, del negre que tantes drogues ven entre la seva feina de cuidador d'avis i la de cambrer. O sobre el lampista romanès que vés a saber d'on haurà tret els diners per comprar-se aquest R12 de desena mà. Covards que temen el fantasma d'una integració que els deixarà encara més arraconats a les clavegueres ideològiques a les que s’enfanguen cigaló rere cigaló. És a aquests a qui hem de témer i no als immigrants.


Jo sóc fill d'un país en continua formació. D'un país fet d'ibers, de fenicis, grecs i romans, de visigots, francs carolingis, àrabs i de jueus, d'espanyols i de francesos. De la immigració castellana, andalusa, murciana i extremenya del segle XX i dels nous arribats de tot el món del XXI. Sense dubte això m'ha fet més ric del que seria si ni haguessin arribat fins aquí per a quedar-se. I sé que no hi ha raó per pensar que els meus avantpassats i la seva ànsia per avançar, arribessin d'on i quan arribessin, haguessin de ser millors que aquest senegalès que passa ara sota la meva finestra mentre ho escric.

Apocalipsi

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/


L'odi i la por, a parts iguals, conformen avui l'esperit en que s'ha instal·lat còmodament la dreta espanyola. El que es vessa en capçaleres de premsa on pontifica sobre moral el trasvestit examant d'Exuperancia Rapú. El que destil·len els bisbes aleccionant al ciutadans a semblança de Torquemada, traint el missatge del seu messies. El que vomiten ex terroristes amb vuitanta-set assassinats a les esquenes anatemitzant la política antiterrorista d'un govern democràtic. El que segueix mentint desvergonyidament sobre el major assassinat terrorista de la historia d'Espanya, ploriquejant perquè la realitat no s'ajusta als seus interessos foscos. El que insulta a presidents de govern, a alcaldes, a diputats i senadors, a jutges, a periodistes, a col·lectius cívics, a ongs, a.... Contradiccions instal·lades en el pensament col·lectiu d'una horda de mentiders que només busquen acollonir als seus conciutadans cada matí perquè les coses es puguin posar cada dia pitjor. Només des del desastre, des de la desesperada convocatòria a la catàstrofe, poden calar la seves tesis basades en la por intensa al canvi, a la modernitat, a que es ventili la putridesa d'aquesta casona en que han convertit el seu país. La prosperitat, tant mateix, no afavoreix el seu negoci.


Covards que criden “meteos a vuestros muertos por el culo”, que arremetien contra una nena que acabava de veure assassinar al seu pare un set de març, qualificant-la de còmplice amb els botxins només perquè va demanar que anéssim a votar el dia següent per respondre amb vots als terroristes. O contra una mare que defensava amb la demanda de veritat el seu dolor i el respecte a la memòria del seu fill en una comissió d’investigació del Congreso. Covards sicaris d'un canal de televisió que assetgen una periodista que intenta entrevistar a un mafiós. Covards que insulten només per ser català, o per ser gai, per ser ateu, per ser socialista, per ser ecologista, per, en definitiva, no ser com ells t'exigeixen que siguis. Covards. Covards i mentiders.

Una dreta que ha perdut les formes que la varen portar a ser un dia Ucd i que no te vergonya a insultar greument a un malalt d'Alzheimer si amb la seva brometa poden humiliar una figura història determinant en que avui puguem fer coses com debatre en aquest termes, apropiant-se del seu llegat amb aquest to entre carcerari i casernari que li és tan propi.


De la ma d'una església que s'ensenyoreix del concepte de nació, que casa a prínceps no en nom d'una religió sinó d'un país com diu a la seva homilia el capo espiritual de la seva pàtria. El cartel episcopal pontificant sobre la unitat d'Espanya, menstenguent l'esperit de la seva prelatura. Encoratjant, durant anys, dissabte rere dissabte, la comunió de bisbes i ultradretans, dirigents del Pp i de Dn, agafats de la maneta rere pancartes vergonyoses i vergonyants. Revengisme amb mitrta, ulleres de sol i dents serrades. Si, cal tenir memòria i recordar aquelles barreges orgiàstiques d'avemaries i vivaespañas, d'àligues de San Juan i toros de Osborne, de creus llatines i gammades. Autocars finançats, mitjançant trenta denaris en forma de casella en l'IRPF per insultar als qui no pensem com ells, sense matisos. Polítiques calcades per defensar la mateixa idea de la configuració territorial d'Espanya, com si això fos tasca de l’església, que separa fins i tot els propis catòlics per raó de llurs idees polítiques. Per assolir el paradís ja n'hi ha prou amb creure en déu i seguir els seus preceptes. No. Cal tenir també una determinada idea sobre política autonòmica i antiterrorista. Així, homosexuals, independentistes, avortistes, investigadors mèdics, dones ministres, lliurepensadors, mestres d'educació per a la ciutadania, divorciats i divorciades, ongs que reparteixen preservatius, feministes, etc... no només compartint infern, sinó també la mateixa olla.

Delinqüents convictes dient assassins a polítics catals o bascos. Terroristes que remataven a cops de martell a policies en el terra d'una sucursal bancària dient etarra al president d'un govern democràtic. Rumors interessats, falses acusacions, faltes de respecte a les institucions crides al boicot de productes catalans, proclames a favor de suspendre l'autonomia basca, barbaritat com que ara governen “los que provocaron la guerra civil”. “Cánceres que amenazan la unidad del estado”, “virus antiespañoles” “que no se curan con pomadas”, la mort d'Espanya pel proper dilluns, (o dimarts), nens de set mesos vistos per televisió ficats en trituradores, complots homosexuals per perseguir sexualment nens petits, el feminisme com a culpable de la violència de gènere, metges que assassinen centenars de malalts en hospitals públics, instauració de l’eutanàsia per acabar amb els enemics polítics, dones ministres inútils per la seva condició femenina (“las modistillas de Zapatero”), masturbacions en grup en classes d'educació per a la ciutadania... En escenari apocalíptic per a justificar qualsevol resposta.


Vilesa descarnada desproveïda d'artifici. Una dreta mutant i polimòrfica que excreta igual llurs ànsies de venjança des del púlpit irresponsable d'un llogarret gallec com ho fa des de les noves tecnologies, aquí mateix, amb la fluïdesa que afavoreix l'anonimat. Un tòxic incubat des de sempre, en ambients de tradició franquista, pels que han deixat de jugar a ser demòcrates, vista la experiència d'haver perdut el poder en mans dels “altres”. Un tòxic que s'alimenta de la crispació quotidiana, de l'enuig, de la excitació, fins a provocar el creixement de l'odi irracional en la massa enfervorida. I allà hi són ells, els de sempre, els “españoles de bien”, per a dirigir-la. Per desgràcia a Espanya aquest mal és crònic, però pot prevenir-se preguntant-nos, davant aquest ciutadà indignat amb el finançament autonòmic ("la rapiña", en diuen), la corrupció del govern, la immigració, o el que donin aquesta setmana a la seva ràdio: Pretén que s'arregli o pretén que empitjori per justificar la seva ira? Ho fa per contribuir a la solució o per poder deixar anar allò de “tots són iguals”, que és com dir “tots són com jo, miserables”?


El que ens cal aquí es una cultura de la convivència. I el camí cap a aquesta cultura ens allunya sempre de la ultradreta espanyola. Per això pretenen destruir-la com sigui.


En fi, vòmits provocats pel pànic a la llibertat d'una xusma que, instal·lada en urinaris de marbre, te tancada a la dreta democràtica, sense la que el seu país no podrà sortir-se'n.

Terrorisme masclista

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

Un any més, dia rere dia, s'ha superat amb escreix la lamentable estadística que resa, com un mantra ombrívol, que el terrorisme masclista es cobra més d'una víctima a la setmana. I com en qualsevol altre forma de terrorisme, ningú n'és estalvi. Cap estat, cap nacionalitat, en fi, cap família pot sentir-se al marge d'aquesta xacra vergonyant per a una societat moderna com la que aspirem a construir.

En dies com aquest, tant pervers com qualsevol altra, en el que llegim, amb una indignació sorda que no hem de deixar morir en mas de la displicència que acompanya la quotidanitat del crim, que ahir el terrorisme de gènere va deixar tres famílies orfes de mare, de germana, d'esposa, de filla, d'amiga. Tres conciutadanes nostres. Tres creus a les nostres files. En aquests dies doncs, els nostres malsons prenen dues formes molt concretes. Una, la individual, contra la que poques armes ens dona la naturalesa humana. Però també en pren una altra, al meu entendre amb una major carga de perversitat, ja que no actua moguda per un cop de sang calenta, sinó per interessos covards. Em vinc a referir a la legió d'apologetes, d'articulistes, de webs que, entre nosaltres, a modus de cinquena columna del terrorisme, empara, justifica i comprn al maltractador. Complicitat culpable.

Tots els grups humans tenen els seus codis, les seves germandats, els seus sistemes col·lectius d'exaltació; classes socials, clubs de fútbol, partits polítics, etc.. Els homes tàmbé tenim el nostre i en ell ens hi hem reconegut des de sempre. Per la nostra masculinitat ha tingut tradicionalment un fons de bel·ligerància cap a les dones. I aquesta bel·ligerància, per desgràcia, causa baixes.


Ja sabem que no tots els homes son maltractadors, que només una minoria son assassins, però rere cada agressió, una vegada desproveïda d'eixa capa individual, emergeix un element ideològic clar. Terrorisme masclista.


I perquè un d'aquest terroristes passin a l'acció ha d'existir un substat dogmàtic, una coartada moral que s'assenti en el nostre imaginari col·lectiu com a homes. Masclisme. Masclisme imbuït a generacions en texts escolars franquistes, en anuncis de detergents, en pel·lícules casposes, en acudits de puticlub. En el “o meva o de ningú més”. Homes-homes, castigadors i menyspreadors. El “totes putes”. Les nostres filles sotmeses a l'assetjament de vells pervertits. El “es que van provocant”. Bisbes que veuen aquesta provocació en nenes de tretze anys. Segles de “la dona a casa”. L'exemple submís de les nostres àvies.

Rere cada maltracte, rere cada assassinat, rere cada assassí, hi ha un home que teoritza, que acusa, que assenyala. I després un altre que justifica. Webs que justifiquen. Terrorisme contra les dones., Terrorisme i la seva apologia.


En aquest sentit, el llenguatge no és innocent. Termes com "dictadura hembrista", "ideologia de gènere", "feminazisme" i la resta de semàntica emprada per la legió de fracassats socials als que convenç és, en sí mateixa, tan pobre, tan inconnexa amb la realitat, producte d'una mentalitat tan trista i desoladorament maniquea que faria llàstima sinó fos perquè és en base a aquesta visió del mon que es justifiquen els maltractes a les dones.

Així, la culpa de que aquesta dona l'hagin llençada per la finestra, disparat davant els seus fills, degollat en el seu lloc de treball ha de ser evidentment del "feminisme radical" i no pas del terrorista del seu marit, amant, assetjador. Ha de ser culpa d'aquestes "putes feministes" que la varen convèncer que era millor deixar-lo que seguir patint les pallisses. D'aquestes "fembristes" que es varen entrometre perquè es rebel·len davant les constants humiliacions. "Totes putes", ja se sap. Perqué, com es sostenen multitud de web i d'articles de premsa, de fòrums, de converses de barra de taverna, els homes "estan indefensos". Per això a Ana Orantes el seu marit la va ruixar de benzina abans de calar-li foc. Pobret, víctima d'aquestes "feministes de gènere".... No és que aquesta "pobre víctima" que abans d'ahir va apunyalar a la seva es parella en un atac de banyes sigui dolent, no. Es que, com que havia de pagar la hipoteca i el jutge el va fer fora del pis on trencava les dents a la seva dona cada nit desprès d'emborratxar-se amb els amics, clar, "no va tenir més remei" que matar-la. Fins hi tot alguns escriptors s'atreveixen a fer-se resó d'"estudis científics" que conclouen que la dona és més maltractadora que l'home en l'àmbit domèstic. No serà per falta d'escrúpols. Tot és permès en aquestes comunes del pensament on l'home és un pobre innocent a qui el divorci converteix en una bomba de rellotgeria per culpa d'una dona que va voler deslliurar-se’n abans de morir a les seves mans.


I a nosaltres? Què ens passa? Perquè no ens encenem cada cop que sentim algú parlar amb aquest sentit patrimonialista de la vida de la seva dona? Perquè els deixem seguir amenaçant el dia de demà a les nostres famílies? Com podem escoltar impassibles que es justifiqui a un criminal covard que ha mort a la seva dona després d'anys d'abusos sense escopir a la cara amb tota la dignitat de la nostra condició masculina al terrorista que tenim al costat? Ens imaginem escoltar en un restaurant com a la taula del costat algú argumenta que la Eta te tota la raó d'haver posat la bomba d'Hipercor sense fir-li el que pensem d'ell? Doncs aquest any 2008 el terrorisme masclista ha mort setanta dones. Compareu. I la llista de ferides i afectats i afectades és inacabable.

Però ells també proposen solucions des de les seves columnes, els seus púlpits, darrera les pancartes, les jaculatòries i la "decència i moral". Es clar... A veure:

La solució per evitar la violència domèstica? Evident: Modificar la llei del divorci. Imagino que serà perquè no puguin escapar... Pot ser no baixin els maltractaments, però no haurien de preocupar-se de que puguin denunciar-los, de que es quedin amb les "seves" cases i els "seus" fills quan, cansades de cops i humiliacions, vulguin anar-se'n amb les "feministes radicals" a difamar-los. I una altra millor: Per lluitar contra l'allau de denuncies falses que només tenen el propòsit de trencar la família per quedar-s'ho tot, no admetre denuncies menys en casos molt evidents. Cal investigar que no s'hagi omplert de blaus tot el cos ella mateixa abans d'emetre una ordre d'allunyament, que coses pitjors fan per quedar-se amb els fills i amb la merda de pis en el que han de quedar-se desvetllades nit rere nit per evitar que es coli altre cop a la seva vida amb una retallada.


I segueixen justificant a aquests animals que no poden assumir que aquella dona que era seva estigui ara amb un altre, que el seus fills, espectadors innocents de les seves malvestats, no vulguin veure'l ni en pintura. Éssers inadaptats que no poden entendre com tants altres homes separats segueixen vivint amb normalitat. No podem assumir-ho pel seu profund complex d'inferioritat, per la seva covardia, perquè saben que qualsevol altre serà millor al llit, molt millor educador pels seus fills. No poden perquè sense la seva parcel·la de poder domèstic no son res. Res. Només els defineix com a persones l'odi a les lleis que han permès que fugissin. Odi a la societat que les ha dictat arraconant-lo, sense cap possibilitat de rehabilitació convivencial, moral, vital. Odiant. Odiant a la seva ex dona, odiant a tot hom qui no comparteixi la seva visió sociòpata de les relacions de parella. Aquest odi és el que dóna sentit a la seva vida, buida de qualsevol altre sentiment.


Sòl. Incapaç de viure entre els qui sentim que les lleis ens ajuden a protegir a les nostres famílies de les bèsties com ell. Sol i sense altre suport que el dels còmplices dels seus crims. Els que el justifiquen cada cop que l'assalta la idea de matar-la. Els que li diuen: "Tens raó, és teva, la teva dona, la teva família. Tu ets la víctima. Tens dret a defensar-te. Tens tot el dret". Còmplices d'un nou assassinat.

Respecte per a les nostres dones, per a les nostres filles, mares, germanes, amigues. Per a totes. I educació en aquests valors perquè en el futur exemples com el del professor Enrique Neira deixin de ser actes d'heroisme i es dilueixin en la quotidianitat.

diumenge, 11 de gener del 2009

Por

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/


És realment increïble observar com la dreta espanyola s'ha instal·lat en la por com a forma de relacionar-se amb la societat. Perquè serà que viuen tan acollonits? Algú a Catalunya crema una fotocòpia i España se rompe, el govern central firma qualsevol conveni amb el Marroc i ja veuen als moros desfilar per Ceuta i Melilla amb els seus tancs, recuperats de la derrota histórica de Perejil que pel que es llegeix i escolta els devia doldre tant com la de Lepanto. Si es canvien d'arxiu uns documents espoliats, se desmembra la nación.


El lendakai convoca un referèndum (que finalment, com era previst, no es fa) i ja estan tots amb que es queden sense Espanya. I especulen amb esotèriques connexions islàmico-etarres. Una senyora en mitjons celebra una roda de premsa on els hi xiuxiueja que té la impressió” de que es vendrà Navarra i ja estan tots sense poder dormir. Si fins hi tots els espanta que anomenin a la selecció la roja, que a Catalunya es parli català, que a Galizia hi hagin escoles gallegues. Fins hi tot alguns s'alarmaven de que el Parlament hagués aprovat una llei per a que els maltractadors no heretessin.



Els acoquinen els jutges, els alcaldes de Madrid que no són neonazis, els homosexuals que es casen, els mestres que ensenyen educació per a la ciutadania, els gitanos, les ministres, els sindicalistes, les carnisseries musulmanes. Tenen un idioma amb quasi quatre-cents milions de parlants però es senten amenaçats per les subvencions de la Generalitat de Balears al català.


Els espanta Pilar Manjón, la cultura de Lorca i Picasso, els actors i cantants desafectes, els vots que no van als seus partidaris, la investigació mèdica amb cèl·lules mare, que les dones decideixin sobre el seu cos, que s'ensenyin drets humans a l'escola, que les lesbianes es besin pel carrer, que s'empari a qui decideix deixar de patir. I que no els reverenciem quan passen pel nostre costat, perquè estan convençuts de merèixer-ho.


Tremolen davant l'escola pública i laica, o perquè en canvien els crucifixos per taules periòdiques a les aules, o davant la escolarització en la tolerància i la igualtat. Davant el fet de que l'obscurantisme i la màgia com a assignatura obligatòria doni pas a l'estudi de la evolució. Davant que els seus fills no hagin d'arrossegar les seves patologies ideològiques i que això els posi en evidència. Davant els que no besem l'anell als bisbes, els que no creiem en deus ni esglèsies, els que no escoltem veus en el cap perqué no sintonitzem la Cope. I a sobre som chusma roja perquè ens riem de les seves paranoies.

Van tot el dia amb ZP entrega Navarra a Eta, En Catalunya se persigue el castellano, España se rompe, El Psoe ha causado la crisis mundial, los inmigrantes no se integran, no sabemos nada del 11-M en la escuela se enseñan a los alumnos a masturbar a sus compañeros, Euskadi se separa, En Iraq hay armas de destrucción masiva, los españoles pueden creerme, i demès marcianades com si fossin zoombies descerebrats, demanant cadenes perpètues i penes de mort, com si això els pogués protegir de la por que tenen a tot. I així els hi va, elecció rere elecció. Estan deixant el seu país sense una oposició viable al govern, i això es nefast.

Por, al cap i a la fi. Por a l'immigrant, als drets de les minories, que semblen desassosegar-los, als homosexuals adoptant, als bascos parlant euskera, als ciutadans votant a l'esquerra. Por a les opinions contraries, als magistrats traïdors, a les lleis contra el maltractament. I, sobre tot, por davant la possibilitat de que els problemes es puguin arreglar sense ells, a que hagin de passar-se més anys veien com governen els vençuts.


Han substituït el contubernio judeo-masónico en lo social y comunista en lo político per aquest enfilall de barbaritats, tan exòtiques com eren les que pronunciava Franco, però viuen, com els franquistes, sempre temorencs, anyorant a el Cid, sobresaltant-se per un anunci d'Ikea, per un acudit de Beatriz Montàñez, per una bandera despenjada d'un balcó municipal en un remot poble del Pallars, per un vidre trencat en una comissaria de Madrid, o per qualsevol altre ocurrència d'aquell delinqüent (el primer que s'en riu d'ells) que vomita les seves frustracions, deliris i complexes d'inferioritat als matins i que els provoca un profund síndrome de Diògenes intel·lectual.


Indigents ideològics espantats davant la llibertat. Aquesta és la oposició que es mereix el seu país? Seran capaços d'imaginar cóm els recordarà la història? Vergonya eterna per aquesta dreta i la seva por.



Espiritualitat

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/
Jo, com la majoria de vosaltres, vaig ser educat en la fe catòlica. Com molts, també, recordo perfectament el moment en que vaig passar de la fe acrítica al dubte i, immediatament, al trencament de la confiança en el sistema teològic. Christopher Hitchens relata en el seu llibre “Deu no és bo” quin va ser el seu moment. Jo tinc molt present quan va ser el meu. I, en la distancia, puc veure que, si be el gruix del raonament el va provocar la irrealitat intrínseca de la concepció teològica de la realitat, també es veritat que, en aquell i en posteriors moments, la seva base simbòlica i mitològica, que ha perviscut tan arcaica fins els nostres dies, ha va contribuït vivament en accelerar el meu procés d’abandonament de les creences màgiques. El que pretenc aquí es analitzar (tant succintament com he sigui possible) la connexió entre les transformacions socials, enteses com a adaptacions al mitjà i com a forma d’organització social, amb la corresponent sistematologia simbòlica transcendent de la realitat. I buscar en aquesta evident disfunció de la seva evolució comparada la clau per a proposar un nou sistema espiritual de signe laic, deslliurat de connotacions religioses. Sense entrar en especificacions que, pel objecte del present anàlisi, podes resultar tan prolixes com inútil, podem col·legir que la nostra realitat etològica discrimina bàsicament unes poques formes capitals de supervivència: Un principi de caçadors - recol·lectors, substituït per una època de petits cultivadors, que desemboca en una altra d'agricultura organitzada a gran escala que es conjumina amb l'explotació ramadera dels recursos. Després d'aquestes etapes, només una d'industrial i una de post industrial en que la producció de coneixament substitueix la de bens materials. A la meva manera de veure-ho i a grans trets, y malgrat que no tots els pobles han estat protagonistes de tots els estadis, tots els models antropològics d'organització social es corresponen amb els anteriors models d'economia adaptativa al mitjà. La societat preindustrial va ser en la que es varen crear tots els models religiosos que segueixen vigents a gran escala. Models que per raons constitutives es mantenen immutables en les nostres societats post industrials des de la seva primigènia postulació, y no només en els seus principis fundacionals, sinò també en la gran majoria de les seves contruccions dogmàtiques, com no podria ser d'altra forma. En aquest estadi preindustrial, les societats s'estructuraven en formes idèntiques de resposta al mitjà per sobreviure (cacera, agricultura, etc...) i, per tant, el seus sistemes de mites i símbols eren, en el fons, idèntics. A nivell simbòlic, els mites religiosos formaven el centre organitzatiu en torn al qual s'interpretava la realitat i, conseqüentment, s'organitzava el modus de vida. Construccions mítiques de poblacions diverses sonvergeixen quant les seves formes d'afrontar la supervivència en el mitjà també ho fan. I, també en aquest estadi preindistrial, la mitologia complia una finalitat programàtica. Era un element de cohesió que tenia en el grup una funció constitucional. I aquesta funció es va seguir complint durant mil.lenis adscribint els seus dogmes a un sistema de bloqueix d'alternatives al sistema verificat de funcionament. I per això el camí més obvi i exitós és el de la creença religiosa, per formulat mitjançant aquesta un dogma interpretatiu ontològic immutable per definició, una submissió incondicional individual i grupal a una forma de pensament en la que la realitat prové d'essers superiors (deus, avbantpassats sacran¡mentalitzats, etc..) que excluia de forma natural i conseqüent qualsevol canvi.D'aquesta forma la creença entesa com l'acatament incondicionat a formes de pensament i organització quina adhesió i sometiment no es cuestiona, trascendeix la seva finalitat d'estructuració social per adquirir una dimensió religiosa que no ha estat la seva pretensió primera.. La fe esdevé la expressió més clara de la formulació de creences com a programa d'organització grupal. I cohesiona la societat al preu de convertir-la en estàtica i negant-li cap possibilitat d'evolució crítica fora del propi sistema, impermeable al dubte. Quina és la trasl.lació pràctica d'aquest tipus de societat? L'autoritarisme, el patriarcat, el localisme, el col.lectivisme agrari. Fe i submissió. Exclussivitat i exclussió. Lka vida interior estructurada en torn a la creença en la trascendència sagrada de la realitat. En resum: el que hem convingut en anomenar religió.

Si acceptem que la funció dels mites preindustrials era programàtica, l'adveniment de les formes de societat industrial hauria hagut de suposar, conseqüentment, una transformació dels mecanismes de programació col.lectiva. I la realitat confirma el postulat. Les societats industrial van escometre la titànica feina de substituir paulatinament els mites sacramentals per símbols ideològics i científics. Posteriorment, les coeitats post industrials segueixen el camí i posen en crisim les ideologies per camviarles per un sistema de postulats col.lectius d'adhessió voluntaria individual.Canvi d'economia evolutiva, canvi d'estructura social, canvi de sistema teològic. Canvi de sistema de formació, d'expressió, de ritualització i d'organització social. Canvi de religió. I com s'expressa aquesta muitació en el bastiment ideològic d'aquesta societat? En principi, en el progressiu i inevitable arraconament de la religió coma a postulat de definició social. Però també i sobretot d'una altra forma molt més profunda a la meva forma de veure-ho: la concepció intrínsecament immobilista de la societat preindustrial es veu superada irremeiablement per una visió necesàriament dinàmica, creadora contínua de tecnologia i de coneixament. Canvi continuat de forma d'interpretar la realitat, canvi continuat de sistema de traball, canvi continuat de sistema organitzatiu i, finalment, canvi continuat de cohessió grupal i de fi col.lectiu. El canvi continuat propiament com a sistema social, perqué és el que es desvetlla exitós. I la marginació de les creences, perqué la seva immutabilitat s'interposa en la interpretació ontològica real, científica.

Però és evident que el fet de que una minoria de nosaltres es senti, sense cap dubte, atea no obvia el fet de que la resta segueixi necessitant una visió transcendent de la seva pròpia existència. Una resta que, majoritàriament, segueix emprant simbologia esotèrica preindustrial per a expressar-la, el que provoca en moles casos una incomoditat que es manifesta explícitament però davant la que no tenen armes per actuar. En les properes entrades tinc la intenció d’aprofundir en aquesta contradicció.

Diferències?

Cinquanta milions de segons


Demà, dotze de gener, cinquanta milions de segons sense fumar. No ha estat fàcil, però amb la perspectiva que dona la distància de divuit mesos recorreguda, tampoc ha estat especialment difícil.

Els meus començaments varen ser com els de tot hom, durs, desesperants a vegades, com ja sabeu tots els que heu deixat de fumar. En el meu cas, el detonant va ser una malaltia pulmonar, Però, al cap de pocs dies, aquest ja no era el motiu, sinó només el punt d’inflexió que em va portar a prendre la decisió. Perquè quan l’ànsia era tanta, amb això no ni hagués hagut prou.

També em varen ajudar algunes persones, virtuals com tu y més reals, com la meva dona, la meva mare o el meu fill, alguns amics i d’altres només coneguts, però que m’ajudaven a pujar l’ànim i a engolfar la meva autoestima per no defraudar-los. Però de ben segur que, quan l’addicció es feia tan real, amb això no ni hagués hagut prou.

Els motius de no seguir fumant varen passar a ser els regals que vaig començar a rebre de forma quasi immediata, ja sabeu, els aromes, les escales dretes que es feien mes curtes, l’alè fresc, aquella tos matinal que no apareixia, el plaer de freqüentar el fòrum de no fumadors ( http://www.quitometro.org/ ), l’exercici diari que ja era capaç d’afrontar, etc. .. Però en els pitjors moments, amb això no ni hagués hagut prou.

Llavors direu, què va ser el que va capgirar la situació? En això no crec ser diferent de vosaltres. A mi em va passar el mateix: Vaig recuperar la meva vida. No parlo de la salut només, no ... es clar que és important, però a vegades no és suficient. Em refereixo al sentiment remot, que el transcurs dels anys d’addicció enterren en un racó recòndit i inabastable. Eixa sensació quasi ignota, però estranyament propera, de que ets capaç de fer-ho, de vèncer, d’abandonar d’un sòl cop de voluntat quelcom que t’ha acompanyat en tots els moment de la teva vida que ports recordar (la teva primera xicota, el naixement del teu fill, la mort del teu pare, aquella joia, aquells pena, això, tot....

I així, inesperadament a vegades, en un moment determinat d’aquest camí, te’n adones de que quelcom en el que t’envolta és subtilment diferent, que els records de la teva infantesa, de la teva vida sense tabac et freqüenten. I al capdavall ho reconeixes. Tens una nova vida. Una força de voluntat que fins i tot et costa reconèixer i que empraràs a partir d’ara per a tot. Els teus hàbits, nous, aquesta vegada els has escollit tu. És aquesta emoció, aquest entusiasme que creix amb les dificultats i els èxits, cada cop mes grans, mes consolidats, mes segurs. Cada vegada amb mes freqüència, la teva determinació s’alimenta sorprenent i eficaçment de les teves ganes de fumar. Quan mes grans són, mes fàcil es obviar-les. Altre cop decideixes tu, quasi per primera vegada en el meu cas. És una experiència que sembla moure’s imprecisa i deliciosament per les vores de la felicitat.


I així, després d’anys de ignorada esclavitud, de sobte et trobes una llibertat que ni tant sòls sabies que existia. I la gaudeixes, plenament conscient de que te l’has guanyada de l’única forma possible.

Si em llegeixes deixant de fumar, fes com jo. No pateixis per deixar de fumar. Ans al contrari, gaudeixe’n. Com en el poema de Kavafis http://www.trovadores.net/nc.php?NM=1706. Només això. Ànim al desanimat, paciència a l’ansiós, convicció a l’indecís.

I gràcies per llegir aquesta entrada.

Banderes

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

No he entès mai aquesta estranya pulsió de la dreta espanyola pels símbols i les banderes. Aquest patrioterisme tèxtil els porta fins i tot a classificar les persones en dos bàndols, els nostres o els enemics, segons la graduació de color de la franja inferior d'una bandera, o de si porta dues o quatre franges, o un àliga, o una gavina, o un pardal. Només això els cal als seus apòstols per poder arrenglerar a la gent ordenadament en aquestes lleixes mentals on conserven en formol la seva ideologia i així poder etiquetar-nos còmodament: terrorista, il·legal, separatista, marieta, etc.. Perquè molestar-se en analitzar les opinions de ningú? N'hi ha prou amb la referència Pantone.

Això els porta indefectiblement a qualificar als catalans de nazis, de insolidaris, de perseguidors del castellà, de antiespanyols, etc... Fins i tot en casos com el meu en fan prou fixant-se en l'última lletra del meu nom per permetre-se diseccionar cóm penso, sense més esforços. I em diuen Joaquín, escopint la n, ama ànim (infructuós, per altra banda) de molestar-me. La meva catalanitat sembla ser incompatible amb el seu concepte de la pàtria, si be això no els priva de recordar-me que soc espanyol amb el mateix menyspreu amb que els vaquers marquen el bestiar. I després, quan algú es defensa d'aquest escarni fent gal·la del seu legítim dret a sentir-se diferent, el piconen amb aire ridícul de suficiència del taujà que creu tenir raó quan destapa les seves deformitats ideològiques davant els seus avergonyits conciutadans. I es que moltes vegades l’únic que volem es ser diferents del que ells representen.

Creuen personificar al seu país i la seva bandera però en realitat només representen aquest entossudiment caspós, aquest obscurantisme medieval que nega sempre l'amenaça de la modernitat. Pretenen, en ple segle XXI, els que encara mantenen que la evolució es un freu i l'homosexualitat una malaltia, escamotejar-nos la investigació mèdica o la formació en les llibertats. No són res més que les restes de la inadaptació social dels hereus de Fernando VII o dels generals colpistes del segle passat.

Les seves monomanies tèxtils no els permeten entendre que la lleialtat deguda als seus conciutadans ha d'estar per sobre d'unes gammes cromàtiques, o que un energumen embolicat amb un drap de colors no te butlla per insultar a qualsevol pària sense bandera. És clar que es senten perduts sense les seves insígnies, les seves canelleres, enganxines i banderins de córner amb l’àliga imperial!!! La seva pàtria només inclou als que pensen exactament el mateix que ells i exactament de la mateixa forma. Viuen mentalment en un país tan petit que només hi caben els seus.

Són l'exemple de tot allò en el que no volem semblar-nos. No conceben que existeixi vida política fora de la meseta i el castellà. Segueixen tractant al sud d’Espanya com aquells territoris arrabassats al moro, subvencionats e inútils per a ser res més que l'entreteniment de Castella. Senten un terror irracional i cec enfront els que parlem català, basc o gallec, i que tenim altres referents que la Puerta del Sol o la Plaza de las Ventas. Qualsevol variació en el seu discurs monolític i monocolor (encara que vingui de les seves propis files com hem vist ara) provoca el tremolor de tot la seva bastida ideològica, orfe de fonaments sòlids més enllà dels crits de Santiago y cierra España y de les coples de la Pantoja.

Abominen a Bardem i adoren a Arturo Fernández Soria, injurien a artistes que mai han gaudit i que, en la seva estúpida i autoinflingida incultura, mai seran capaços d'apreciar. Se’n riuen dels drets sexuals de les minories amb qualsevol grolleria burleta que han aprés de Ussía, de Burgos o de Vidal, creient-se superiors, però en realitat les seves fòbies, paranoies i complexes els converteixen als nostres ulls en vells pervertits, en pallassos sense gràcia, en escòria intel·lectual.

S'adotzenen davant delinqüents que tramen en marisqueries de luxe la propera barbaritat que els instaran a secundar des del seu micròfon mentre calculen amb els seus mòbils d'última generació els beneficis, deduïda la multa judicial, que els reportarà que els seus gregaris tornin a caure en el més grotesc dels ridículs. S'agenollen davant bisbes corruptes que varen oblidar l'evangeli en el moment en que es varen apoltronar davant multituds àvides d'una venjança divina que ells mateixos instaren. Carn de canó per a l’elit de Serrano, que se’n riu d'ells a cada party, entre glopada de añejo i fragor de visa oro.

I a sobre és creuen algú... I ens volen donar lliçons? Nosaltres som ara el present. Parlem idiomes, no ens espanta compartir feina amb una lesbiana, ni ens estranyem que el company sigui musulmà (o sintoista). Hem deixat de fixar-nos en el color de la pell de qui s'asseu amb nosaltres al Metro i en canvi ho fem en la seva lectura. El plaer del mestissatge i el dret a la diferència. Aquesta és la nostra bandera. Esperem dels demés el mateix que estem disposats a donar-los, una mirada sense distorsions cromàtiques ni sexistes. Esperem que ens ajudin a prendre i que ens ajudin a morir quan arribi el moment.

En canvi vosaltres, els Últimos de Filipinas esteu tan acabats com Afredo Mayo. Ara és la nostra hora. Fixeu-vos en nosaltres, som tots els que ens somriem amb complicitat cada matí al bus. Fixeu-vos en el futur que mai podreu assolir. I deixeu de tocar el collons amb la bandereta, tarats.

El declivi de la màgia

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

La socialització del coneixement porta al qüestionament de la màgia religiosa com a resposta, tal i com l’hem conegut durant els dos-cents mil anys en que els paleontòlegs xifren la nostra empremta. Durant aquest període, la humanitat, en el seu conjunt, no ha tingut accés al coneixement, quina litúrgia estava reservada als iniciats, als guies d’un coneixement interessat, i on l’observació dels fets naturals i la seva explicació sobrenatural estaven intrínsecament entrelligades, bé per interès dominatiu, bé per comoditat epistemològica (ja que els que s’erigien en intèrprets de la realitat no tenien ni la resposta ni la capacitat d’obtenir-la, ni l’esperit inquisitiu imprescindible per fer-ho, acomodats en una posició de poder). Es recurrent en la història, en aquestes circumstàncies, perseguir el dubte i simplificar les explicacions, sempre sobre la base de la creença, ja que d’aquest sistema acrític el dubte conceptual en queda fora per definició.

Això no només ha estat vàlid per l’especulació purament teològica, sinó també, a causa d’aquesta indestriable amalgama doctrinària, per l’empirisme acadèmic imperant fins finals del segle XIX (sinó més enllà), on teories tan universalitzades com la de l’evolució darwniana, eren anatemitzades com l’església cristiana anatemitzava l’heliocentrisme copernicà.

Avui, al menys en l’anomenat primer mon i, de forma imprevisiblement accelerada, en països emergents (econòmicament) com Xina i Índia, que representen un terç de la humanitat, l’accés al coneixement, en diferents graus, és a l’abast de tothom, el que, forçosament, ha d’estimular l´esperit crític global. Malgrat el perill de que la manipulació informativa pugui fer perillar aquest pensament analític encaminant-lo cap a la uniformitat acomodatícia, aquesta, en definitiva, no pot deixar de ser una perversió inevitable, però, a la llarga, superable, en la mesura en que l’accés als fets i a les opinions estigui cada cop més universalitzat. I podem posar exemples: Als EUA, on la informació sobre la guerra d’Iraq està censurada i les consignes falses i interessades s’han descobert freqüents, la població, paulatinament, deixa de creure en les fonts que identifica manipuladores (com ara les governamentals). O a l’estat espanyol, on l’intent per part de la dreta de redefinir a la seva mida de la realitat des de determinats mitjans, a la fi, ha fracassat estrepitosament en mig del ridícul. Curiosament, ambdós intents han estat perpetrats per forces, o be vinculades indestriablement a la religió organitzada o be per ella mateixa amb els seus propis mitjans. Hem de congratular-nos del seu fracàs i descriure’l com un exemple del nostre punt de vista, perquè, malgrat tot, el dubte i la necessitat de coneixement per esvair-lo avança en direcció totalment oposada a la dels nostres avantpassats i el refugi esotèric es avui completament buit de consciències inquietes

Aquest pensament independent i crític amb l’explicació paranormal de la realitat a través de la religió, si bé ha existit durant les últimes centúries, també es cert que ha estat minoritari i insuficient per a trencar amb mil·lennis de fe en la màgia com a explicació. Però ara s’està produint aquest xoc davant els nostres ulls. Aquest ha de ser, per sobre de la tecnificació o els desgavells econòmics i climàtics, el tret que ha de diferenciar l’espai d’història de la humanitat en el que ens ha tocat viure. Som qui matarem els deus i alliberarem l’home de la seva esclavitud ancestral, per portar-lo on es puguin albirar cotes de humanització avui encara només entrevistes i, en tot cas, incompatibles amb genuflexions davant ídols que, a la fi, hem inventat nosaltres mateixos perquè ens acabin dominant. Cap déu no ens ha fet, sinó que nosaltres els hem fet a tots ells. Ha arribar el moment de prescindir-ne, perquè el concepte mental que representaven ha deixat de ser-nos útil.

Cal fer el següent pas. Nosaltres en som l’avançada.

Educació






Ens trobem sovint amb afirmacions que socialment hem acceptat sense qüestionar-les i que, en la meva opinió, amaguen en ocasions perversitats conceptuals bàsiques.

Una d’elles és l’indiscutit dret parental a l’educació. Si bé en la seva accepció original no només és vàlida, sinó que és sense dubte necessària, les societats modernes disposen ja d'instruments de correcció social que haurien d’emprar amb molta més força.

No es tracta d’imposar des de l’estat una visió unificadora de la realitat, a mode d’adoctrinament totalitari, sinó d’educar en l’acceptació (quan no assumpció) dels valors que, democràticament, la societat ha acceptat com a pilars de la nostra convivència, de progrés i de avenç.

Per això, el físic que intenta inspirar en el seu fill els valors emanats de la racionalitat empírica, o el pagès que ensenya a la seva filla la importància de l’amor per la natura no ens ha de portar a baixar la guàrdia enfront qui (i, en un àmbit que podríem definir de quasi global), nega les seves baixeses a força de provar de perpetuar-les en la seva descendència. Quí no coneix un masclista o un racista, o un homófob que, a força d’acudits, de grolleries o obertament d’opinions, no intenta que el seu fill se li assemblés també en això?

I aquí entra en joc la responsabilitat parental, que, en la mesura de que aquesta educació respon a models tant diferents i quin nivell de reeixença és tan variat com variats som els humans, amb tots els graus d’èxit i de fracàs de l’escala, esdevé, quasi per definició, en una caòtica heterodòxia de plantejaments i d’aplicacions modelars. Fins a quin punt som tots acceptablement responsables a l’hora d’educar? Jo formo part d’una generació en la que no hi havia models socials més que els dels pares, amb totes les seves càrregues ideològiques particulars. A nosaltres, els que ja no en tornarem a fer quaranta ens varen ensenyar, per exemple i entre altres moltes coses, que la transcendència de practicar relacions sexuals variava segons el sexe, i que, a més, i encara que la buidéssim de valors absoluts, una determinada tendència sexual era negativa per se, encara que fos només per la marginalitat social a la que abocava. I, per contrarestar aquests i altres obscurantismes, ens havíem de buscar la vida (i, a sobre, les respostes que contenien elements de progrés estaven absolutament ideologitzades , en un moment en que en política semblava que només era vàlid el dogma, durant la transició)




Qui ha de posar ordre a aquests excessos educacionals? Nosaltres, sense dubte. La societat democràticament organitzada, que ha de vetllar perquè el nen no esdevingui un marginat social, producte de la seva adscripció al racisme o a la homofòbia, per exemple o en un energumen patètic que nega la igualtat de gèneres perquè el seu pare li va inculcar una visió retrògrada de les dones. Vetllant per ell vetllarem paral·lelament pel progrés conjunt de la humanitat, objectiu primigeni de la nostra organització social.


Diguem-ho clar i diguem-ho alt. La nostra joventut no ha de ser mai més vehicle de les patologies antisocials, religioses o obertament delictives d’un pares manifestament incompetents, en el sentit més literal del terme. Cal que l'educació pública ho corregeixi explicant als infants en quina classe de persona esperem tots que es converteixin. I, sobre tot, malfiem-nos dels pares que, afirmant estar en possessió de la veritat, vulguin negar als seus fills la normalitat ideològica democràtica i majoritàriament acceptada. Només volen perpetuar les seves pròpies tares per fer-les més suportables.

EL síndrome de Sant Pau

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

Tots qui hem fumat ens hem trobat durant aquest període (el nostres anys obscurs de fum) amb gent que, amb intenció diversa, han blasmat el nostre vici. ¿Recordeu quina era la vostra actitud cap a ells?

En particular, la meva era bel·ligerant. Essent (com sense dubte hem estat tots els qui hem fumat) conscient de la malignitat del meu vici, tant pels seus estralls físics com pels seus esclavatges mentals, estava convençut que era l’únic amo de la meva decisió de la meva salut.

Avui, en la ferma posició de fumador que porta divuit mesos sense fumar, amb la convicció de pedra picada que el meu camí ja no té retorn, que la malaltia i la misèria mental han deixat de ser una opció, continuo mantenint que no hem de mostrar animadversió front els que fumen. I, molt menys, seguir el joc a l’establiment de regles i prohibicions que, sota el pretext de voler curar als addictes, imposin coercitivament el mantell protector de l’Estat sobre els nostres comportaments personals.

Era realment una preocupació i un repte personal no caure en el que anomeno “el síndrome de Sant Pau caigut de cavall” i, des de la meva “conversió”, començar a perseguir als fumadors (recordem que Stalin va ser seminarista i hi ha tant exemples…)

Es tracta de que la nostra clarivident comprensió de que no hem de fumar no ens porti a pensar que no ho ha de fer ningú i que tenim la força, i tal vegada la obligació moral, de fer-se'l hi veure, prescindint del respecte a la llibertat individual de cadascú per a decidir què fer amb la seva vida i salut. Jo no vull fumar, però vull seguir tenint la llibertat per fer-ho per la meva voluntat i no per la dels altres, siguin amics, parents o policies.

Dogmes i més dogmes.

El dogma polític com a substitut de la fe religiosa. El materialisme dialèctic transformador o l’espiritualitat transformista.

Sovint se'ns venen els sistemes polítics marxistes (i no només, ja que també va ser així amb el nacionalsocialisme) com a societats on l’espiritualitat esotèrica no hi te loc. Han aconseguit erradicar de la ment del poble la idea d’un déu superior, se'ns diu. A Cuba, a la Xina, a Corea, les masses no adoren cap deïtat sobrenatural, s’han vençut les supersticions....Com si el sentit místic profundament arrelat en l’home en el transcurs de cent mil·lennis pogués vèncer-se per decret. Tant de bo fos així i la llavor del racionalisme científic pogués donar fruits de forma tan simple...

Ans al contrari, al meu entendre, el que en realitat s'ha esdevingut és la substitució (reeixida, sense dubte) d’un dogma religiós de caire paranormal per un dogma polític, molt més humà, però que conté en el seu nucli els elements de fe irracional en un bé superior que caracteritza la creença religiosa. La fe en déu es canvia per la fe en el sistema; els sacerdots o imams, pel politburó; la persistència de la immutabilitat sagrada per la de la revolució permanent i vigilant.

Son sistemes, com els teocràtics, en que la dissidència es anatemitzada i perseguida, amb igual o superior fúria, i en els que la discrepància és perseguida sense treva perquè el cos doctrinari és tan aliè a la raó que el més petit dubte pot fer trontollar tota la seva bastida ideològica.

El perill real d’aquest “evangeli” és que, al pretendre que la seva base es recolza en el cientifisme sociològic, el seu fals antropocentrisme, allunyat dels fenòmens sobrenaturals, pot omplir molt fàcilment el buit místic que deixa en les ments racionals l’abandó de la màgia religiosa.

La prova de la seva falsedat, de la feblesa de llur ideari, és que només és una substitució provisional. En efecte, una vegada ensorrats els sistemes polítics que el sustenten, a la ciutadania li cal altre vegada la mística i, no trobant-ne altre que la tradicional de base ocultista, es lliura altre cop, amb més fervor quasi sempre, a la paranormalitat irracional de la religió.

El que necessitem, en realitat, son valors espirituals racionals, fonamentats en la nostra pròpia condició humana. En valors com l'empatia, o la solidaritat, o la compassió, que tenen valors per ells mateixos, sense haver d'anar associats a bruixeries o a miracles. Valors en els que recolzar-nos per buscar vies de superació individual, col·lectiva (evolutiva, fins i tot) per fer el pas des de la crossa màgica i irracional que ens acompanya des del nostre inici com a espècie fins arribar a plantejaments que ens permetin la suficient modernitat ètica per superar moments d’incertesa com els actuals, on la línia especulativa d'abordatge a la solució dels reptes econòmics, demogràfics, tecnològics i mediambientals que ens amenacen, de forma insòlita a la nostra historia en termes de magnitud i naturalesa, en dependrà el nostre futur com a espècie. Afrontar-los amb les mateixes armes espirituals infantiloides que hem emprat fins ara ens conduirà, evident i indefectiblement, al desastre. El progrés científic ha d’acompanyar-se de la corresponent emancipació espiritual.

Madurem. Organitzem-nos. No queda gaire temps.

El més covard d'entre vosaltres


Aquest és el meu mètode quan el síndrome d’abstinència de la nicotina m’ataca. La covardia com a estratègia. Ja sé que sona una mica estúpid, però és un procés mental que ens funciona a molts. Si us l’exposo és perquè estic convençut que, si jo ho aconsegueixo qualsevol pot fer-ho (perquè, com li passava a Wilde, fins i tot les meves debilitats eren més fortes que jo).

Des del primer dia vaig saber distingir (als fumadors no ens és difícil, oi?) aquests pics d’ansietat que duren només uns minuts, intempestius però no inesperats, que semblen perillosos però que, per la seva curta durada, amb un mínim esforç, els pots reduir a irrisoris. Es semblant a : Penses que tu, que només duraràs tres minuts, por fer-me caure? Em portarà més temps reflexionar sobre la teva naturalesa que el que durarà la teva molèstia, per la qual cosa no et prendre seriosament, només faltaria… Això, que el iniciats anomenem cravings i que ens acompanya els primers dies.

Després ve l’aspecte psicològic de la desintoxicació. El perillós de veritat. El que et fa dubtar, el que et porta a aquells erms pretèrits en els que era part de la teva vida, tot recordant-te els bons moments compartits. El plaer la calada davant aquella posta de sol dalt d’aquell cim, o acompanyant-te mentre llegies a Camús, sempre sonant jazz de fons (el cabró no et recorda la tos, la furtivitat del teu vici sota la pluja tot mirant a través del vidre als teus amics que seguien dins el restaurant, la vergonya de fumar clandestinament al bany de l’aeroport, el buit a l’estómac contemplant la teva tomografia) Quan se t’apareix sempre ho fa en forma de poma prohibida. És el moment crític, en que un instant de vacil·lació pot portar-te instantàniament al pensament fatídic: Què passaria si, només per una vegada, un de sòl…? Després d’això només et queda encomanar-te a la teva força de voluntat, amb millor o pitjor sort depenent del tràngol en que et trobis (una separació, una bronca, una borratxera…) I encara que tinguis, a més de la força de voluntat, la sort (sí, la sort) de no cedir, ell ja ha establert el mecanisme. La resta és mera estadística.

En el meu cas, si m’ho hagués permès, hauria estat dels primers en caure, sens dubte. Quan vaig poder preveure’l (és fàcil veure’l venir desprès d’aguantar el craving, car el “mono” es més subtil, però no te el component de la immediatesa) vaig saber que em venceria si m’atrapava: per això, vaig decidir des del primer moment ser el més covard d’entre vosaltres. I ho vaig aconseguir. El mono no em guanya perquè quan intueixo que apareixerà no paro de córrer. Per alguns, córrer és pensar el l’aspecte negatiu del tabac, en el que t’ha pres, en la malaltia que arrossegaràs per a sempre. Però per mi córrer és no deixar de pensar en el que he aconseguit deixant-lo, en les meves noves fites, agafant el futur amb les mans mentre em miro els dits índex i pols que ja no sostenen cap cigarreta. Pensar en la mateixa posta de sol, el mateix cim, el llibre, la música, lliures de malaltia i esclavitud, pensa en tot això sense parar…. I, quan em giro ell ja no hi és. Mai resisteix una carrera i aquestes s’estan tornant més curtes cada dia.

I el més important: amb el temps ja he establert el mecanisme i ja no em cal estar sempre alerta. M’he instal·lat en aquest estadi i aquí no hi pot entrar. I no m’hi pot treure. La meva vida no és més fàcil sinó que segueix essent la mateixa complicada equació de sempre, com totes les vostres. Però, tant mateix, el tabac n’ha deixat de ser part des de fa temps perquè, passi el que passi, sempre el seguiré visualitzant com un problema i mai com una solució. Sense dubte. Mai.

En definitiva, només era explicar-vos com els que no ens atrevim a mirar al monstre a la cara també, humilment, l’anem vencent.

Llenguatge, pensament, domini.


En primer lloc, fixem com a dada d’inici que l’anàlisi que es presenta en aquesta entrada te com a fonament la filosofia chomskyana, en el sentit de considerar que la capacitat per a adquirir el llenguatge es innata, configurant-lo com la pedra angular que orientarà l’organització de la nostra percepció i pensament. Per tant, sense entrar en una crítica al conductisme de Skinner, ens basarem en l’axioma de Chomsky segon el qual la llengua modela el pensament.

D’aquí podrem col·legir, sense dubte, que el llenguatge condiciona de forma absolutament determinant la nostra visió del món i la nostra relació amb el mateix. Ens formem la nostra pròpia idea del que ens envolta a partir del pensament que ens ha proporcionat el llenguatge i és a partir d’aquest instrument intel·lectual que interactuem amb el nostre entorn. El llenguatge és l’arma de la que ens servim també per a relacionar-nos amb les demés persones que conformen la nostra vida social.



No és difícil doncs deduir que, en aquest marc de relacions interpersonals, el nostre llenguatge, que ja hem conceptuat com a l’origen del nostre pensament, es norma específicament per a un fi social, constituint-se en llengua com una de llurs manifestacions. Per tant, aquesta llengua forçosament ha de condicionar, pel seu propi origen, el pensament social i, especialment, el pensament polític. Si el llenguatge condiciona el pensament, la llengua, com a instrument derivat, determina la nostra forma de veure el món. L’exemple de la manera que tenen els inuïts de relacionar-se amb el seu medi físic (i social derivat d’aquest) es tradueix, per exemple, en la riquesa de llur idioma per a descriure eixa realitat (quant a la neu, al gel, etc..) Per tant, la llengua inuït condiciona als seus parlants per a una determinada concepció del món, allunyada de la que té del seu món un parlant de maia. Diferents llengües, diferents concepcions, diferents estructures lògiques d’interactuació.

Des d’aquesta concepció resulta fàcil ara definir l’idioma com una de les armes més efectives de dominació social. Imposar la teva llengua a altre en substitució de la seva esdevé la forma més efectiva de conquesta. No només l’imposes la teva visió, sinó que el prives de l’instrument que li permet tenir la seva pròpia o qualsevol altre diferent a la teva. L’obligues a pensar sota les teves premisses mentals. I amb la desaparició d’aquest idioma es perd irremeiablement una de les formes que teníem els humans per descriure l’univers, i esdevenim, tots plegats, més pobres per sempre.