Clarobscurs

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

En el principi d’aquest nou segle sembla reviure a l’Amèrica llatina novament la llavor de la revolta, que adorna la seva història de forma recurrent. Al segle XIX va ser la emancipació de l’imperi espanyol, amb Bolívar, Sanmartin, Sucre, Martí i tant d’altres. Al segle XX, el combat es va lliurar contra el tardocolonialisme i contra l’imperi USA, amb la CIA de braç executor, cruenta lluita que es va saldar amb milers de morts i amb els noms per a la història de Zapata, Allende, Guevara, Santucho, Oscar Arnulfo Romero i molts altres herois i màrtirs.

I quins son els nous noms que es postulen avui ? aquesta pregunta és fàcil, ja que ells mateixos s’autodefineixen com llurs successors ideològics. Chávez, el fallit López Obrador, Morales, Marcos, Ortega, Correa, Raúl Castro, Lugo… Amb projectes tan dispars com allunyats entre sí, i amb l’esquerra con a únic comú denominador. Però la difícil és saber quin és el nou projecte. O pot ser saber si és possible que n’hi hagi un que pugui enfrontar-se unit als nous reptes rere la fallida del neocapitalisme especulatiu.

I quina és la percepció que es té a Europa? Que aquests règims son populistes i autoritaris i neguen gran part de la llibertat política dels seus pobles. I això és, en gran mesura, cert. Però d’aquesta equació no podem buidar sense més el fet de que aquests règims han estat elegits, i en algun cas referendats periòdicament, pels pobles als que suposadament reprimeixen. Perquè des d’Europa aquest fet no te més importància i només es validen les crítiques, des d’un antic sentit de superioritat històric-democràtic? Exemple d’això és que avui a España, la visió que es té de Chávez no es basa en les seves reformes socials, o en llur fortalesa davant els sicaris de l’administració Bush, sinó en els seus excessos verbals, o en que el rei d’España, amb un tuteig colonial inadmissible en el mon no castellà, el va intentar callar en una cimera, amb la endèmica mala educació borbònica. I això el converteix en l’enemic. No els seus greuges a la llibertat a Veneçuela, que també ha comès, sinó un episodi de sainet davant un rei amb un sentit prepotentment medieval de la història.

Però ningú es pren seriosament l’increment del nivell de vida de la població mes desfavorida de Veneçuela des de que la oligarquia neocolonial ha deixat de manar al país. És ara corrupta l’administració? De ben segur que si, però ho és més que abans, quan els diners de les multinacionals energètiques comprava descontroladament prebendes a tots els nivells institucionals? I no es cert que viu millor el poble cubà, amb educació, alimentació, habitatge i sanitat garantides sota el castrisme, que el brasilers a les faveles de Rio? O que el colombià, a les zones rurals, sotmès a les guerrilles i a les bandes narco? I no és millor la situació legal i social de la dona a Cuba que a Ciudad Juárez, sota el jou d’un masclisme tan vigorosament arrelat en el Mèxic d’avui? O que la dels indis a la democràcia guatemalenca? I no és una realitat publicada que Cuba, Bolivia i Veneçuela són els països llatinoamericans més alfabetitzats del continent? Però, això disculpa que a Veneçuela s’amenaci la oposició? O que a Cuba els homosexuals o els dissidents siguin empresonats? I quina part de culpa té el bloqueig dels EUA, tant desesperadament necessitats d’enemics exteriors? La resposta és la persecució a la llibertat d’expressió per part de la nomenclatura cubana? Perquè aquest panorama es difumina més a mida que s’hi aprofundeix, en lloc de ser al contrari?

Perquè aquests nous moviments socials no tenen avui més alternativa que les antigues oligarquies petroleres veneçolanes?, o la elit blanca boliviana quina divisa és el menysteniment a l’indígena?, o la màfia anticastrista de Miami, tan plena d’odi vers als seus propis compatriotes sincerament favorables a la revolució que no tenen en els seus cors lloc para a la cerca de la llibertat sinó només per a la revenja?, o la casta de funcionariat corrupte a tots els nivells a Mèxic, o Perú?

La opció d’Europa hauria de ser col·laborar amb aquests nous moviments d’esquerres, donant-los el merescut vot de confiança que ells mateixos s’han guanyat a les urnes, mentre analitza com pot també coadjuvar al naixement de nous moviments d’oposició autènticament democràtics, com a contrapès necessaris a aquests règims. Indispensablement nous, nascuts de les classes mitjanes i no de les castes dominants dels segle passat.

I, sobretot, Europa ha d’adonar-se de quan absurd és el paternalisme envers qui, amb els seus esforços en la recerca de la seva llibertat, porta dos-cents anys donant-nos lliçons. No se on estarà el final d’aquest camí, per sí sé on està el principi. Està en desmarcar-se immediatament de la tutela dels bàrbars del nord, d’aquella estranya gent que defensa la democràcia a Abu Grahib, a Guantánamo, a països amics que els hi presenten les clavegueres més sòrdides per a torturar als seus enemics. Deixar de rebre lliçons de llibertat d’un assassí en sèrie que va firmar desenes de sentències de mort des del govern de Texas. D’una administració assassina en massa des de la mentida i la rapinya energètica. Cal cridar-ho: Nosaltres no electrocutem als nostres enemics, no els neguem, no els torturem!

I fem-ho ara, que desprès serà tard, i la història tornarà a sobrepassar-nos.