Apocalipsi

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

L'odi i la por, a parts iguals, conformen avui l'esperit en que s'ha instal·lat còmodament la dreta espanyola. El que es vessa en capçaleres de premsa on pontifica sobre moral el trasvestit examant d'Exuperancia Rapú. El que destil·len els bisbes aleccionant al ciutadans a semblança de Torquemada, traint el missatge del seu messies. El que vomiten ex terroristes amb vuitanta-set assassinats a les esquenes anatemitzant la política antiterrorista d'un govern democràtic. El que segueix mentint desvergonyidament sobre el major assassinat terrorista de la historia d'Espanya, ploriquejant perquè la realitat no s'ajusta als seus interessos foscos. El que insulta a presidents de govern, a alcaldes, a diputats i senadors, a jutges, a periodistes, a col·lectius cívics, a ongs, a.... Contradiccions instal·lades en el pensament col·lectiu d'una horda de mentiders que només busquen acollonir als seus conciutadans cada matí perquè les coses es puguin posar cada dia pitjor. Només des del desastre, des de la desesperada convocatòria a la catàstrofe, poden calar la seves tesis basades en la por intensa al canvi, a la modernitat, a que es ventili la putridesa d'aquesta casona en que han convertit el seu país. La prosperitat, tant mateix, no afavoreix el seu negoci.

Covards que criden “meteos a vuestros muertos por el culo”, que arremetien contra una nena que acabava de veure assassinar al seu pare un set de març, qualificant-la de còmplice amb els botxins només perquè va demanar que anéssim a votar el dia següent per respondre amb vots als terroristes. O contra una mare que defensava amb la demanda de veritat el seu dolor i el respecte a la memòria del seu fill en una comissió d’investigació del Congreso. Covards sicaris d'un canal de televisió que assetgen una periodista que intenta entrevistar a un mafiós. Covards que insulten només per ser català, o per ser gai, per ser ateu, per ser socialista, per ser ecologista, per, en definitiva, no ser com ells t'exigeixen que siguis. Covards. Covards i mentiders.

Una dreta que ha perdut les formes que la varen portar a ser un dia Ucd i que no te vergonya a insultar greument a un malalt d'Alzheimer si amb la seva brometa poden humiliar una figura història determinant en que avui puguem fer coses com debatre en aquest termes, apropiant-se del seu llegat amb aquest to entre carcerari i casernari que li és tan propi.

De la ma d'una església que s'ensenyoreix del concepte de nació, que casa a prínceps no en nom d'una religió sinó d'un país com diu a la seva homilia el capo espiritual de la seva pàtria. El cartel episcopal pontificant sobre la unitat d'Espanya, menstenguent l'esperit de la seva prelatura. Encoratjant, durant anys, dissabte rere dissabte, la comunió de bisbes i ultradretans, dirigents del Pp i de Dn, agafats de la maneta rere pancartes vergonyoses i vergonyants. Revengisme amb mitrta, ulleres de sol i dents serrades. Si, cal tenir memòria i recordar aquelles barreges orgiàstiques d'avemaries i vivaespañas, d'àligues de San Juan i toros de Osborne, de creus llatines i gammades. Autocars finançats, mitjançant trenta denaris en forma de casella en l'IRPF per insultar als qui no pensem com ells, sense matisos. Polítiques calcades per defensar la mateixa idea de la configuració territorial d'Espanya, com si això fos tasca de l’església, que separa fins i tot els propis catòlics per raó de llurs idees polítiques. Per assolir el paradís ja n'hi ha prou amb creure en déu i seguir els seus preceptes. No. Cal tenir també una determinada idea sobre política autonòmica i antiterrorista. Així, homosexuals, independentistes, avortistes, investigadors mèdics, dones ministres, lliurepensadors, mestres d'educació per a la ciutadania, divorciats i divorciades, ongs que reparteixen preservatius, feministes, etc... no només compartint infern, sinó també la mateixa olla.

Delinqüents convictes dient assassins a polítics catals o bascos. Terroristes que remataven a cops de martell a policies en el terra d'una sucursal bancària dient etarra al president d'un govern democràtic. Rumors interessats, falses acusacions, faltes de respecte a les institucions crides al boicot de productes catalans, proclames a favor de suspendre l'autonomia basca, barbaritat com que ara governen “los que provocaron la guerra civil”. “Cánceres que amenazan la unidad del estado”, “virus antiespañoles” “que no se curan con pomadas”, la mort d'Espanya pel proper dilluns, (o dimarts), nens de set mesos vistos per televisió ficats en trituradores, complots homosexuals per perseguir sexualment nens petits, el feminisme com a culpable de la violència de gènere, metges que assassinen centenars de malalts en hospitals públics, instauració de l’eutanàsia per acabar amb els enemics polítics, dones ministres inútils per la seva condició femenina (“las modistillas de Zapatero”), masturbacions en grup en classes d'educació per a la ciutadania... En escenari apocalíptic per a justificar qualsevol resposta.

Vilesa descarnada desproveïda d'artifici. Una dreta mutant i polimòrfica que excreta igual llurs ànsies de venjança des del púlpit irresponsable d'un llogarret gallec com ho fa des de les noves tecnologies, aquí mateix, amb la fluïdesa que afavoreix l'anonimat. Un tòxic incubat des de sempre, en ambients de tradició franquista, pels que han deixat de jugar a ser demòcrates, vista la experiència d'haver perdut el poder en mans dels “altres”. Un tòxic que s'alimenta de la crispació quotidiana, de l'enuig, de la excitació, fins a provocar el creixement de l'odi irracional en la massa enfervorida. I allà hi són ells, els de sempre, els “españoles de bien”, per a dirigir-la. Per desgràcia a Espanya aquest mal és crònic, però pot prevenir-se preguntant-nos, davant aquest ciutadà indignat amb el finançament autonòmic ("la rapiña", en diuen), la corrupció del govern, la immigració, o el que donin aquesta setmana a la seva ràdio: Pretén que s'arregli o pretén que empitjori per justificar la seva ira? Ho fa per contribuir a la solució o per poder deixar anar allò de “tots són iguals”, que és com dir “tots són com jo, miserables”?

El que ens cal aquí es una cultura de la convivència. I el camí cap a aquesta cultura ens allunya sempre de la ultradreta espanyola. Per això pretenen destruir-la com sigui.

En fi, vòmits provocats pel pànic a la llibertat d'una xusma que, instal·lada en urinaris de marbre, te tancada a la dreta democràtica, sense la que el seu país no podrà sortir-se'n.