El càrtel sacerdotal

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

Potser és una apreciació personal, però sembla que, cada vegada més, l'herència del racionalisme postreinaxentista va cobrant poc a poc forma a Europa en forma d'escepticisme religiós, entès no només com el questionament moral de les creences espirituals, sinó principalment com l'abandó de les pràctiques religioses organitzades i controlades per la jerarquia. El desafectament de la societat a la església heterodoxament entesa, bé per convenciment combatentment ateu, bé per indolència agnòstica hedonista, o bé per una complerta manca de sintonia amb la nomenclatura cristiana, alimenta el laïcisme, l'enemic dels nostres “capos” espirituals.

També l’Islam, l’altra principal religió del llibre, emergent avui a Europa per l’arribada de nos habitants, veurà mermada molt aviat la seva influència per un fenomen irremeiable: Les noves generacions no podran assimilar el camí que els porti des de pràctiques criptomedievalistes fins a la modera societat de consum, amb la seva llibertat de comportaments. I la majoria, integrant consum, tecnologia i llibertat de pensament en un sòl model, abandonarà la pràctica activa de una religió que no podrà acostar-se, ni de lluny, a conjuminar la seva vida quotidiana amb el dogma de fe. Tot i això sempre quedarà un pòsit de creients, en una posició de quasi-esquizofrènia moral, quina vinyeta il·lustrada els podria dibuixar amb un ull fix en l’Alcora i l’altre en les minifaldilles (o lectures, o amistats, o treballs o universitats) de les seves dones i filles, emancipades gràcies a la immersió educativa obligatòria del nostre sistema de llibertats públiques.

Altres pràctiques cobreixen avui aquesta necessitat espiritual que sembla compel.lir als ciutadans a creure en la màgia. Fe en el tarot, en “una energia”, en horòscops, en “no sé que hi ha però hi ha quelcom”, budistes, adeptes a teràpies espirituals, energies positives, cienciologistes, o moderns gaistes que creuen en la “mare terra”, etc.. Tot això tot just arriba a encobrir un fenomen que tinc per diàfan: O la gent no creu en déu, entès com el Yahvé judeo-cristià o, si ho fa, volen seguir a Jesús y volen fer-ho sense intermediaris, com en els orígens del cristianisme. Els bisbes van perdent credibilitat cada cop mes ràpid, la qual cosa es tradueix, com podem veure, en una major virulència i agitació del nucli mes dur: opusdeistes, legionaris de crist, kikos, neocatecumenistes, cristians renascuts i una llista cada cop mes nodrida de sectes cristianes, beneïdes per l’església i ferotgement combatents als canvis socials, sexuals, espirituals, científics… que avui es multipliquen a les societats modernes occidentals com en el seu temps es va estendre el racionalisme, o el liberalisme, o el marxisme, o el sufragi universal.

Un cop el càrtel sacerdotal europeu (cardenals, imams, bisbes, etc..) s’adoni de fins a quin punt es troba en procés d’eliminació com a grup de pressió d’una certa influència en la societat moderna d’aquest continent, no dubtarà ni un instant en unir-se sota la mateixa bandera, acostant la creu a la mitja lluna d’una forma històricament inèdita.

Assistirem en un futur molt proper al principi d’aquest procés. Segurament seran encara tímids intents d’aproximació. Una cosa com ara declaracions públiques de recolzament davant un intent concret que enfronti a un dels dos grups amb una nova llei, una nova línia d’investigació científica… Quelcom que sigui suficientment polèmic encara entre la ciutadania com per emmascarar la pàtina decimonònica que envernissa qualsevol entrebanc a nous avanços socials o científics. Un gest de comprensió moral...

De nosaltres, de la nostra capacitat de perspectiva i de resistència en dependrà seu èxit.