Banderes

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

No he entès mai aquesta estranya pulsió de la dreta espanyola pels símbols i les banderes. Aquest patrioterisme tèxtil els porta fins i tot a classificar les persones en dos bàndols, els nostres o els enemics, segons la graduació de color de la franja inferior d'una bandera, o de si porta dues o quatre franges, o un àliga, o una gavina, o un pardal. Només això els cal als seus apòstols per poder arrenglerar a la gent ordenadament en aquestes lleixes mentals on conserven en formol la seva ideologia i així poder etiquetar-nos còmodament: terrorista, il·legal, separatista, marieta, etc.. Perquè molestar-se en analitzar les opinions de ningú? N'hi ha prou amb la referència Pantone.

Això els porta indefectiblement a qualificar als catalans de nazis, de insolidaris, de perseguidors del castellà, de antiespanyols, etc... Fins i tot en casos com el meu en fan prou fixant-se en l'última lletra del meu nom per permetre-se diseccionar cóm penso, sense més esforços. I em diuen Joaquín, escopint la n, ama ànim (infructuós, per altra banda) de molestar-me. La meva catalanitat sembla ser incompatible amb el seu concepte de la pàtria, si be això no els priva de recordar-me que soc espanyol amb el mateix menyspreu amb que els vaquers marquen el bestiar. I després, quan algú es defensa d'aquest escarni fent gal·la del seu legítim dret a sentir-se diferent, el piconen amb aire ridícul de suficiència del taujà que creu tenir raó quan destapa les seves deformitats ideològiques davant els seus avergonyits conciutadans. I es que moltes vegades l’únic que volem es ser diferents del que ells representen.

Creuen personificar al seu país i la seva bandera però en realitat només representen aquest entossudiment caspós, aquest obscurantisme medieval que nega sempre l'amenaça de la modernitat. Pretenen, en ple segle XXI, els que encara mantenen que la evolució es un freu i l'homosexualitat una malaltia, escamotejar-nos la investigació mèdica o la formació en les llibertats. No són res més que les restes de la inadaptació social dels hereus de Fernando VII o dels generals colpistes del segle passat.

Les seves monomanies tèxtils no els permeten entendre que la lleialtat deguda als seus conciutadans ha d'estar per sobre d'unes gammes cromàtiques, o que un energumen embolicat amb un drap de colors no te butlla per insultar a qualsevol pària sense bandera. És clar que es senten perduts sense les seves insígnies, les seves canelleres, enganxines i banderins de córner amb l’àliga imperial!!! La seva pàtria només inclou als que pensen exactament el mateix que ells i exactament de la mateixa forma. Viuen mentalment en un país tan petit que només hi caben els seus.

Són l'exemple de tot allò en el que no volem semblar-nos. No conceben que existeixi vida política fora de la meseta i el castellà. Segueixen tractant al sud d’Espanya com aquells territoris arrabassats al moro, subvencionats e inútils per a ser res més que l'entreteniment de Castella. Senten un terror irracional i cec enfront els que parlem català, basc o gallec, i que tenim altres referents que la Puerta del Sol o la Plaza de las Ventas. Qualsevol variació en el seu discurs monolític i monocolor (encara que vingui de les seves propis files com hem vist ara) provoca el tremolor de tot la seva bastida ideològica, orfe de fonaments sòlids més enllà dels crits de Santiago y cierra España y de les coples de la Pantoja.

Abominen a Bardem i adoren a Arturo Fernández Soria, injurien a artistes que mai han gaudit i que, en la seva estúpida i autoinflingida incultura, mai seran capaços d'apreciar. Se’n riuen dels drets sexuals de les minories amb qualsevol grolleria burleta que han aprés de Ussía, de Burgos o de Vidal, creient-se superiors, però en realitat les seves fòbies, paranoies i complexes els converteixen als nostres ulls en vells pervertits, en pallassos sense gràcia, en escòria intel·lectual.

S'adotzenen davant delinqüents que tramen en marisqueries de luxe la propera barbaritat que els instaran a secundar des del seu micròfon mentre calculen amb els seus mòbils d'última generació els beneficis, deduïda la multa judicial, que els reportarà que els seus gregaris tornin a caure en el més grotesc dels ridículs. S'agenollen davant bisbes corruptes que varen oblidar l'evangeli en el moment en que es varen apoltronar davant multituds àvides d'una venjança divina que ells mateixos instaren. Carn de canó per a l’elit de Serrano, que se’n riu d'ells a cada party, entre glopada de añejo i fragor de visa oro.

I a sobre és creuen algú... I ens volen donar lliçons? Nosaltres som ara el present. Parlem idiomes, no ens espanta compartir feina amb una lesbiana, ni ens estranyem que el company sigui musulmà (o sintoista). Hem deixat de fixar-nos en el color de la pell de qui s'asseu amb nosaltres al Metro i en canvi ho fem en la seva lectura. El plaer del mestissatge i el dret a la diferència. Aquesta és la nostra bandera. Esperem dels demés el mateix que estem disposats a donar-los, una mirada sense distorsions cromàtiques ni sexistes. Esperem que ens ajudin a prendre i que ens ajudin a morir quan arribi el moment.

En canvi vosaltres, els Últimos de Filipinas esteu tan acabats com Afredo Mayo. Ara és la nostra hora. Fixeu-vos en nosaltres, som tots els que ens somriem amb complicitat cada matí al bus. Fixeu-vos en el futur que mai podreu assolir. I deixeu de tocar el collons amb la bandereta, tarats.