"Protectors"

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

Com hem d’estar agraïts tots nosaltres a l’Estat, que vetlla per nosaltres de formes tant diverses... Ens prohibeix fumar, drogar-nos, tot per la nostra salut. Ens obliga a cordar-nos el cinturó de seguretat per no prendre mal. Ens diu que si follem molt, som addictes a sexe, o que si mengem greixos tindrem greus patologies cardiovasculars. Ens indica en quin pes som ja obesos, i fa el possible per prohibir-nos les hamburgueses d’una determinada mida o fa intents periòdics per implantar una mena de llei seca (o semi seca). La culpabilització com a teràpia....

El problema ve quan un ja sap que fumar li produirà càncer, que el greixos l’incrementen el risc d’infart, quan ja sap que pesar tant no es bo, o que l’heroïna l’emmalaltirà gravíssimament, o que si s’estavella amb el cotxe sense cinturó probablement acabi en cadira de rodes (els riscos de l’addicció sexual es van esvaint amb l’edat...). I quan, malgrat això, aquest adult, amb plena possessió de les seves capacitats, amb tota la informació, assegut al sofà de casa seva, decideix encendre una cigarreta, mentre esnifa cocaïna, desprès d’endrapar-se sis big mac i una ampolla d’absenta. Aquest ciutadà, a qui perjudica si no és a ell mateix? Així doncs, qui es permet fer-se amo de la seva vida per dir-li què pot i què no pot fer amb el seu cos i la seva salut? A mi em meravella que a ningú li estranyi...

I més quan veiem que el nostre pretès (i forçós) redemptor, passa de estat-protector a estat-estanc, estat-recaptador (dels impostos del tabac, de l’alcohol) o a estat-croupier (o és que fomentar els jocs d’atzar quan és l’estat qui n’ostenta la titularitat no afavoreix la ludopatia?). És una conducta mes pròpia dels Soprano que d’uns governants.

Per tant, no és la nostra salut el que li preocupa, sinó que l’únic objectiu es conquerir gradualment espais de la nostra llibertat. I que guanya, preguntarem, en definitiva l’estat amb aquests retalls? Doncs que aprenguem a acceptar la imposició com a forma de relació entre nosaltres i ell. La seva coacció entrena la nostra submissió (quanta gent, per exemple, veuria bé que es prohibís el tabac perquè fa mal a la salut) i mina les possibilitats individuals de resposta quan el que s’ataca és la nostra llibertat d’expressió (molts aplaudien la prohibició de “El Jueves” perquè la seva portada era grollera, només per això!!!!! el mateixos que fan escarafalls quan algú es queixa de que Mahoma sigui escarnit en un diari, donant per bo que la família Borbó hauria de tenir més protecció que una figura religiosa. Fins on arriba la nostra esquizofrènia) o la llibertat política (cal il·legalitzar no només als assassins, o qui els enalteix, sinó també a qui, en us de la seva llibertat, no els condemna. I no només a qui no els condemna, sinó a qui no ho fa amb les nostres pròpies paraules), i tantes altres llibertats.....

Cada petita renuncia ens exigirà en el futur sacrificis més grans.