Síria. Quimera de sorra.

Versió en castellà: http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/2010/04/siria-viene.html

Quan està asseguda, el pelatge de la meva gata són les sorres del desert en tota la seva gamma de colors. Quieta, geològica, amb l’aire amb prou feines movent les dunes del seu llom, sembla haver plegat l’espai en aquest precís cicle només ondulant la seva esquena, en una pausa específica, sinuosa, establerta en òrbites el·líptiques, que t’atrapa. Així és com crea el seu propi territori, en aquest límit quasi imperceptible, oníric en essència, dins de quines fronteres pot habitar, lliure, sense haver de traspassar ni tant sòls aquesta cambra.

Allà és on ens trobem quan em deixa compartir la somnolència, la carícia d’aquell raig de sol entrant per la finestra. Harmonia sense artificis. I, a vegades, més: Silencis. Esperances, pot ser? Somnis? Dubtes?

Després, a la Síria només li cal un gest sobtat, gratuït i indolent, per interrompre les seves reflexions, la seva calma, la seva pau i retornar el temps al món. Combinant amb insolent naturalitat el misteri i la quotidianitat alhora, torna del seu viatge interior per mirar-me un moment, educada i generosa. I jo li retorno, amb el convenciment dels agraïts, volent imaginar que la meva companyia l’ha humanitzat prou com per interessar-se breument en saber si estic bé, abans de donar-me l’esquena per continuar estirant despreocupadament la seva mandra.

A la seva majestat em té inútilment fidel, car no li cal, al contrari que als humans, súbdit ni territori per exercir-la. Mestressa de l’espai i l’impossible, es mou entre la llum i l’ombra amb innata supèrbia, revelant als objectes fins llavors inanimats la seva veritable condició de trapezis elegants i passarel·les aèries.

Sé pels llibres que hi veu i hi sent on jo no podré mai fer-ho i ella, que n'és conscient, adopta el gest dels éssers eteris i elementals, escoltant sense esforç el so del cosmos movent-se. No ha deixat mai de ser aquella deessa arcana, l’esfinx adorada a antics oasis.

Pot reclamar, altiva, el seu lloc a l’univers, però s’estima més regalar-me el seu excés de felicitat ronronejant sobre el meu ventre, sense deixar de banda el seu autèntic destí: La meva gata complerta definitivament el món.

Messi

En el principi, va ser el Profeta.

Abans del Profeta, només la foscor, tot just esquinçada pel so de cinc campanades, que ens varen recordar al Primer, el que va arribar d’Hongria. Després, el Profeta, que ens va convèncer de que podíem tenir tot el que avui tenim. El Profeta, que ens va guiar en el desert. El Profeta, que ens va encomanar el seu somni i ens va alliberar de la por. El Profeta, que ens va revelar quina és la nostra essència i amb qui vàrem ser respectats i admirats arreu. El Profeta, amb qui vàrem obrir d’un sol cop la porta de l’Olimp al minut 111. I el Profeta, quina fi va ser trista com trista ha de ser la fi dels profetes, ens sap avui hereus del seu mestratge.

I el Profeta, del no res, va engendrar el 4.

I va donar vida al 4. El 4, que a Sant Jaume ens ha estimat, ens estima i ens estimarà sempre. El 4, amb qui hem abraçat als antic herois. El 4, de qui hem aprés des de sempre. El 4, a qui vàrem seguir en exili i martiri. El 4, que té en els seus el seu bàcul i omple els deserts de gespa. I el 4 va esdevenir un de nosaltres i nosaltres el reconeixem en tot el que som. I el 4, el somni del Profeta, a la fi, va fer propici l’adveniment del Creador.

I Ell va fer-se present d’entre nosaltres.

Ell és a qui hem esperat cent anys. Per Ell som envejats i temuts. Perquè Ell és el veritable, nascut d’entre nosaltres, perquè oblidem als falsos messies foranis davant dels qui hem postrat abans d’Ell. Perquè Ell cau i s’aixeca com nosaltres, pateix com nosaltres, lluita com nosaltres i plora com nosaltres i nosaltres ens aixequem, patim, lluitem i plorem en Ell. Perquè a Ell no l’atrapa la ma de Deu, perquè Ell colpeja les ombres amb el seu cor per portar-nos on no havia arribat mai ningú i tot i així el millor d’Ell sempre està per arribar.

I Ell ens ho dona tot. Des del no res crea la quimera, la esperança, la il·lusió, el desig, el esclat, la felicitat elèctrica i sobtada que ens atrapa i ens engoleix, suspesa en un últim instant exultant, repetit i irrepetible. I llavors Ell atura el temps, perquè ens fonem en Un, perquè ens reconeguem altre vegada tots junts en la nova i vella epifania, que creix sense límit on abans només hi havia erm. I, en fi, pel damunt del brogit, de l’èxtasi, cridem el seu nom amb tota la nostra veu, que és la veu de tots i la veu de cada un.

El Profeta el va pensar, el 4 l'ha portat i Ell és. Que sigui per sempre.