Síria. Quimera de sorra.

Versió en castellà: http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/2010/04/siria-viene.html

Quan està asseguda, el pelatge de la meva gata són les sorres del desert en tota la seva gamma de colors. Quieta, geològica, amb l’aire amb prou feines movent les dunes del seu llom, sembla haver plegat l’espai en aquest precís cicle només ondulant la seva esquena, en una pausa específica, sinuosa, establerta en òrbites el·líptiques, que t’atrapa. Així és com crea el seu propi territori, en aquest límit quasi imperceptible, oníric en essència, dins de quines fronteres pot habitar, lliure, sense haver de traspassar ni tant sòls aquesta cambra.

Allà és on ens trobem quan em deixa compartir la somnolència, la carícia d’aquell raig de sol entrant per la finestra. Harmonia sense artificis. I, a vegades, més: Silencis. Esperances, pot ser? Somnis? Dubtes?

Després, a la Síria només li cal un gest sobtat, gratuït i indolent, per interrompre les seves reflexions, la seva calma, la seva pau i retornar el temps al món. Combinant amb insolent naturalitat el misteri i la quotidianitat alhora, torna del seu viatge interior per mirar-me un moment, educada i generosa. I jo li retorno, amb el convenciment dels agraïts, volent imaginar que la meva companyia l’ha humanitzat prou com per interessar-se breument en saber si estic bé, abans de donar-me l’esquena per continuar estirant despreocupadament la seva mandra.

A la seva majestat em té inútilment fidel, car no li cal, al contrari que als humans, súbdit ni territori per exercir-la. Mestressa de l’espai i l’impossible, es mou entre la llum i l’ombra amb innata supèrbia, revelant als objectes fins llavors inanimats la seva veritable condició de trapezis elegants i passarel·les aèries.

Sé pels llibres que hi veu i hi sent on jo no podré mai fer-ho i ella, que n'és conscient, adopta el gest dels éssers eteris i elementals, escoltant sense esforç el so del cosmos movent-se. No ha deixat mai de ser aquella deessa arcana, l’esfinx adorada a antics oasis.

Pot reclamar, altiva, el seu lloc a l’univers, però s’estima més regalar-me el seu excés de felicitat ronronejant sobre el meu ventre, sense deixar de banda el seu autèntic destí: La meva gata complerta definitivament el món.