Immigrants

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

Perquè no ens recorden més sovint de on venim realment? De quina gana, de quines misèries?

Pot ser les reconeixem en la gana i les misèries dels nous immigrants i tal vegada per això ens incomoden. Haurien de recordar que en el passat tots vàrem ser així. Tots vàrem arribar a aquesta terra que avui és nostra amb la casa al damunt, amb l’ambició i els polls i les ganes de prosperar. Tots vàrem ser un dia ignorants, taujans, endarrerits i tot l’enfilall de vileses que els hi apliquem. Són treballadors orgullosos de ser-ho i d'usar les mans per a treballar. Classe treballadora desacomplexada de tanta bestiesa de nen ric. Un dia tots vàrem ser ells. Són els nostres pares, els nostres avis, els nostres ancestres.

I tenen molt per ensenyar-nos. Que la vida no te la regalen i que el pa s’ha de guanyar. Que ningú te drets per sobre del seu treball només perquè hagi arribat aquí abans. En veure’ls aixecar-se cada matí i sentir-los cantar mentre treballen podem entendre que no tenim dret a ser mantinguts. Pot ser així deixem de queixar-nos que el pare no ens manté, que l'estat no ens manté, que el govern no ens manté.

Només cal comparar-los amb aquests joves que estrenen cotxe o moto que els hi han regalat i que passen d'estudiar, encara que tampoc troben cap feina que els hi convingui. O amb aquests que només en queixen. Del govern, de que no tenen feina, de tot, però en realitat no lluiten per res. I, per això, res mereixen. Ressentits i envejosos que els hi retreuen que siguin aquí, que portin els fills a mateixa escola que els seus, que creguin en els seus propis deus. Odiadors professionals que engreixen les files de la intolerància, del jo no sóc racista, però .., incapaços que no poden suportar que eixos negres, moros, sudaques, siguin millors que ells. Còmplices, cada un amb una història sobre el moro que rosteix xais al terra del menjador, del negre que tantes drogues ven entre la seva feina de cuidador d'avis i la de cambrer. O sobre el lampista romanès que vés a saber d'on haurà tret els diners per comprar-se aquest R12 de desena mà. Covards que temen el fantasma d'una integració que els deixarà encara més arraconats a les clavegueres ideològiques a les que s’enfanguen cigaló rere cigaló. És a aquests a qui hem de témer i no als immigrants.

Jo sóc fill d'un país en continua formació. D'un país fet d'ibers, de fenicis, grecs i romans, de visigots, francs carolingis, àrabs i de jueus, d'espanyols i de francesos. De la immigració castellana, andalusa, murciana i extremenya del segle XX i dels nous arribats de tot el món del XXI. Sense dubte això m'ha fet més ric del que seria si ni haguessin arribat fins aquí per a quedar-se. I sé que no hi ha raó per pensar que els meus avantpassats i la seva ànsia per avançar, arribessin d'on i quan arribessin, haguessin de ser millors que aquest senegalès que passa ara sota la meva finestra mentre ho escric.