Un any més, dia rere dia, s'ha superat amb escreix la lamentable estadística que resa, com un mantra ombrívol, que el terrorisme masclista es cobra més d'una víctima a la setmana. I com en qualsevol altre forma de terrorisme, ningú n'és estalvi. Cap estat, cap nacionalitat, en fi, cap família pot sentir-se al marge d'aquesta xacra vergonyant per a una societat moderna com la que aspirem a construir.
En dies com aquest, tant pervers com qualsevol altra, en el que llegim, amb una indignació sorda que no hem de deixar morir en mas de la displicència que acompanya la quotidanitat del crim, que ahir el terrorisme de gènere va deixar tres famílies orfes de mare, de germana, d'esposa, de filla, d'amiga. Tres conciutadanes nostres. Tres creus a les nostres files. En aquests dies doncs, els nostres malsons prenen dues formes molt concretes. Una, la individual, contra la que poques armes ens dona la naturalesa humana. Però també en pren una altra, al meu entendre amb una major carga de perversitat, ja que no actua moguda per un cop de sang calenta, sinó per interessos covards. Em vinc a referir a la legió d'apologetes, d'articulistes, de webs que, entre nosaltres, a modus de cinquena columna del terrorisme, empara, justifica i comprn al maltractador. Complicitat culpable.
Tots els grups humans tenen els seus codis, les seves germandats, els seus sistemes col·lectius d'exaltació; classes socials, clubs de fútbol, partits polítics, etc.. Els homes tàmbé tenim el nostre i en ell ens hi hem reconegut des de sempre. Per la nostra masculinitat ha tingut tradicionalment un fons de bel·ligerància cap a les dones. I aquesta bel·ligerància, per desgràcia, causa baixes.
Ja sabem que no tots els homes son maltractadors, que només una minoria son assassins, però rere cada agressió, una vegada desproveïda d'eixa capa individual, emergeix un element ideològic clar. Terrorisme masclista.
I perquè un d'aquest terroristes passin a l'acció ha d'existir un substat dogmàtic, una coartada moral que s'assenti en el nostre imaginari col·lectiu com a homes. Masclisme. Masclisme imbuït a generacions en texts escolars franquistes, en anuncis de detergents, en pel·lícules casposes, en acudits de puticlub. En el “o meva o de ningú més”. Homes-homes, castigadors i menyspreadors. El “totes putes”. Les nostres filles sotmeses a l'assetjament de vells pervertits. El “es que van provocant”. Bisbes que veuen aquesta provocació en nenes de tretze anys. Segles de “la dona a casa”. L'exemple submís de les nostres àvies.
Rere cada maltracte, rere cada assassinat, rere cada assassí, hi ha un home que teoritza, que acusa, que assenyala. I després un altre que justifica. Webs que justifiquen. Terrorisme contra les dones., Terrorisme i la seva apologia.
En aquest sentit, el llenguatge no és innocent. Termes com "dictadura hembrista", "ideologia de gènere", "feminazisme" i la resta de semàntica emprada per la legió de fracassats socials als que convenç és, en sí mateixa, tan pobre, tan inconnexa amb la realitat, producte d'una mentalitat tan trista i desoladorament maniquea que faria llàstima sinó fos perquè és en base a aquesta visió del mon que es justifiquen els maltractes a les dones.
Així, la culpa de que aquesta dona l'hagin llençada per la finestra, disparat davant els seus fills, degollat en el seu lloc de treball ha de ser evidentment del "feminisme radical" i no pas del terrorista del seu marit, amant, assetjador. Ha de ser culpa d'aquestes "putes feministes" que la varen convèncer que era millor deixar-lo que seguir patint les pallisses. D'aquestes "fembristes" que es varen entrometre perquè es rebel·len davant les constants humiliacions. "Totes putes", ja se sap. Perqué, com es sostenen multitud de web i d'articles de premsa, de fòrums, de converses de barra de taverna, els homes "estan indefensos". Per això a Ana Orantes el seu marit la va ruixar de benzina abans de calar-li foc. Pobret, víctima d'aquestes "feministes de gènere".... No és que aquesta "pobre víctima" que abans d'ahir va apunyalar a la seva es parella en un atac de banyes sigui dolent, no. Es que, com que havia de pagar la hipoteca i el jutge el va fer fora del pis on trencava les dents a la seva dona cada nit desprès d'emborratxar-se amb els amics, clar, "no va tenir més remei" que matar-la. Fins hi tot alguns escriptors s'atreveixen a fer-se resó d'"estudis científics" que conclouen que la dona és més maltractadora que l'home en l'àmbit domèstic. No serà per falta d'escrúpols. Tot és permès en aquestes comunes del pensament on l'home és un pobre innocent a qui el divorci converteix en una bomba de rellotgeria per culpa d'una dona que va voler deslliurar-se’n abans de morir a les seves mans.
I a nosaltres? Què ens passa? Perquè no ens encenem cada cop que sentim algú parlar amb aquest sentit patrimonialista de la vida de la seva dona? Perquè els deixem seguir amenaçant el dia de demà a les nostres famílies? Com podem escoltar impassibles que es justifiqui a un criminal covard que ha mort a la seva dona després d'anys d'abusos sense escopir a la cara amb tota la dignitat de la nostra condició masculina al terrorista que tenim al costat? Ens imaginem escoltar en un restaurant com a la taula del costat algú argumenta que la Eta te tota la raó d'haver posat la bomba d'Hipercor sense fir-li el que pensem d'ell? Doncs aquest any 2008 el terrorisme masclista ha mort setanta dones. Compareu. I la llista de ferides i afectats i afectades és inacabable.
Però ells també proposen solucions des de les seves columnes, els seus púlpits, darrera les pancartes, les jaculatòries i la "decència i moral". Es clar... A veure:
La solució per evitar la violència domèstica? Evident: Modificar la llei del divorci. Imagino que serà perquè no puguin escapar... Pot ser no baixin els maltractaments, però no haurien de preocupar-se de que puguin denunciar-los, de que es quedin amb les "seves" cases i els "seus" fills quan, cansades de cops i humiliacions, vulguin anar-se'n amb les "feministes radicals" a difamar-los. I una altra millor: Per lluitar contra l'allau de denuncies falses que només tenen el propòsit de trencar la família per quedar-s'ho tot, no admetre denuncies menys en casos molt evidents. Cal investigar que no s'hagi omplert de blaus tot el cos ella mateixa abans d'emetre una ordre d'allunyament, que coses pitjors fan per quedar-se amb els fills i amb la merda de pis en el que han de quedar-se desvetllades nit rere nit per evitar que es coli altre cop a la seva vida amb una retallada.
I segueixen justificant a aquests animals que no poden assumir que aquella dona que era seva estigui ara amb un altre, que el seus fills, espectadors innocents de les seves malvestats, no vulguin veure'l ni en pintura. Éssers inadaptats que no poden entendre com tants altres homes separats segueixen vivint amb normalitat. No podem assumir-ho pel seu profund complex d'inferioritat, per la seva covardia, perquè saben que qualsevol altre serà millor al llit, molt millor educador pels seus fills. No poden perquè sense la seva parcel·la de poder domèstic no son res. Res. Només els defineix com a persones l'odi a les lleis que han permès que fugissin. Odi a la societat que les ha dictat arraconant-lo, sense cap possibilitat de rehabilitació convivencial, moral, vital. Odiant. Odiant a la seva ex dona, odiant a tot hom qui no comparteixi la seva visió sociòpata de les relacions de parella. Aquest odi és el que dóna sentit a la seva vida, buida de qualsevol altre sentiment.
Sòl. Incapaç de viure entre els qui sentim que les lleis ens ajuden a protegir a les nostres famílies de les bèsties com ell. Sol i sense altre suport que el dels còmplices dels seus crims. Els que el justifiquen cada cop que l'assalta la idea de matar-la. Els que li diuen: "Tens raó, és teva, la teva dona, la teva família. Tu ets la víctima. Tens dret a defensar-te. Tens tot el dret". Còmplices d'un nou assassinat.
Respecte per a les nostres dones, per a les nostres filles, mares, germanes, amigues. Per a totes. I educació en aquests valors perquè en el futur exemples com el del professor Enrique Neira deixin de ser actes d'heroisme i es dilueixin en la quotidianitat.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada