Terrorisme masclista

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

Un any més, dia rere dia, s'ha superat amb escreix la lamentable estadística que resa, com un mantra ombrívol, que el terrorisme masclista es cobra més d'una víctima a la setmana. I com en qualsevol altre forma de terrorisme, ningú n'és estalvi. Cap estat, cap nacionalitat, en fi, cap família pot sentir-se al marge d'aquesta xacra vergonyant per a una societat moderna com la que aspirem a construir.

En dies com aquest, tant pervers com qualsevol altra, en el que llegim, amb una indignació sorda que no hem de deixar morir en mas de la displicència que acompanya la quotidanitat del crim, que ahir el terrorisme de gènere va deixar tres famílies orfes de mare, de germana, d'esposa, de filla, d'amiga. Tres conciutadanes nostres. Tres creus a les nostres files. En aquests dies doncs, els nostres malsons prenen dues formes molt concretes. Una, la individual, contra la que poques armes ens dona la naturalesa humana. Però també en pren una altra, al meu entendre amb una major carga de perversitat, ja que no actua moguda per un cop de sang calenta, sinó per interessos covards. Em vinc a referir a la legió d'apologetes, d'articulistes, de webs que, entre nosaltres, a modus de cinquena columna del terrorisme, empara, justifica i comprn al maltractador. Complicitat culpable.

Tots els grups humans tenen els seus codis, les seves germandats, els seus sistemes col·lectius d'exaltació; classes socials, clubs de fútbol, partits polítics, etc.. Els homes tàmbé tenim el nostre i en ell ens hi hem reconegut des de sempre. Per la nostra masculinitat ha tingut tradicionalment un fons de bel·ligerància cap a les dones. I aquesta bel·ligerància, per desgràcia, causa baixes.

Ja sabem que no tots els homes son maltractadors, que només una minoria son assassins, però rere cada agressió, una vegada desproveïda d'eixa capa individual, emergeix un element ideològic clar. Terrorisme masclista.

I perquè un d'aquest terroristes passin a l'acció ha d'existir un substat dogmàtic, una coartada moral que s'assenti en el nostre imaginari col·lectiu com a homes. Masclisme. Masclisme imbuït a generacions en texts escolars franquistes, en anuncis de detergents, en pel·lícules casposes, en acudits de puticlub. En el “o meva o de ningú més”. Homes-homes, castigadors i menyspreadors. El “totes putes”. Les nostres filles sotmeses a l'assetjament de vells pervertits. El “es que van provocant”. Bisbes que veuen aquesta provocació en nenes de tretze anys. Segles de “la dona a casa”. L'exemple submís de les nostres àvies.

Rere cada maltracte, rere cada assassinat, rere cada assassí, hi ha un home que teoritza, que acusa, que assenyala. I després un altre que justifica. Webs que justifiquen. Terrorisme contra les dones., Terrorisme i la seva apologia.

En aquest sentit, el llenguatge no és innocent. Termes com "dictadura hembrista", "ideologia de gènere", "feminazisme" i la resta de semàntica emprada per la legió de fracassats socials als que convenç és, en sí mateixa, tan pobre, tan inconnexa amb la realitat, producte d'una mentalitat tan trista i desoladorament maniquea que faria llàstima sinó fos perquè és en base a aquesta visió del mon que es justifiquen els maltractes a les dones.

Així, la culpa de que aquesta dona l'hagin llençada per la finestra, disparat davant els seus fills, degollat en el seu lloc de treball ha de ser evidentment del "feminisme radical" i no pas del terrorista del seu marit, amant, assetjador. Ha de ser culpa d'aquestes "putes feministes" que la varen convèncer que era millor deixar-lo que seguir patint les pallisses. D'aquestes "fembristes" que es varen entrometre perquè es rebel·len davant les constants humiliacions. "Totes putes", ja se sap. Perqué, com es sostenen multitud de web i d'articles de premsa, de fòrums, de converses de barra de taverna, els homes "estan indefensos". Per això a Ana Orantes el seu marit la va ruixar de benzina abans de calar-li foc. Pobret, víctima d'aquestes "feministes de gènere".... No és que aquesta "pobre víctima" que abans d'ahir va apunyalar a la seva es parella en un atac de banyes sigui dolent, no. Es que, com que havia de pagar la hipoteca i el jutge el va fer fora del pis on trencava les dents a la seva dona cada nit desprès d'emborratxar-se amb els amics, clar, "no va tenir més remei" que matar-la. Fins hi tot alguns escriptors s'atreveixen a fer-se resó d'"estudis científics" que conclouen que la dona és més maltractadora que l'home en l'àmbit domèstic. No serà per falta d'escrúpols. Tot és permès en aquestes comunes del pensament on l'home és un pobre innocent a qui el divorci converteix en una bomba de rellotgeria per culpa d'una dona que va voler deslliurar-se’n abans de morir a les seves mans.

I a nosaltres? Què ens passa? Perquè no ens encenem cada cop que sentim algú parlar amb aquest sentit patrimonialista de la vida de la seva dona? Perquè els deixem seguir amenaçant el dia de demà a les nostres famílies? Com podem escoltar impassibles que es justifiqui a un criminal covard que ha mort a la seva dona després d'anys d'abusos sense escopir a la cara amb tota la dignitat de la nostra condició masculina al terrorista que tenim al costat? Ens imaginem escoltar en un restaurant com a la taula del costat algú argumenta que la Eta te tota la raó d'haver posat la bomba d'Hipercor sense fir-li el que pensem d'ell? Doncs aquest any 2008 el terrorisme masclista ha mort setanta dones. Compareu. I la llista de ferides i afectats i afectades és inacabable.

Però ells també proposen solucions des de les seves columnes, els seus púlpits, darrera les pancartes, les jaculatòries i la "decència i moral". Es clar... A veure:

La solució per evitar la violència domèstica? Evident: Modificar la llei del divorci. Imagino que serà perquè no puguin escapar... Pot ser no baixin els maltractaments, però no haurien de preocupar-se de que puguin denunciar-los, de que es quedin amb les "seves" cases i els "seus" fills quan, cansades de cops i humiliacions, vulguin anar-se'n amb les "feministes radicals" a difamar-los. I una altra millor: Per lluitar contra l'allau de denuncies falses que només tenen el propòsit de trencar la família per quedar-s'ho tot, no admetre denuncies menys en casos molt evidents. Cal investigar que no s'hagi omplert de blaus tot el cos ella mateixa abans d'emetre una ordre d'allunyament, que coses pitjors fan per quedar-se amb els fills i amb la merda de pis en el que han de quedar-se desvetllades nit rere nit per evitar que es coli altre cop a la seva vida amb una retallada.

I segueixen justificant a aquests animals que no poden assumir que aquella dona que era seva estigui ara amb un altre, que el seus fills, espectadors innocents de les seves malvestats, no vulguin veure'l ni en pintura. Éssers inadaptats que no poden entendre com tants altres homes separats segueixen vivint amb normalitat. No podem assumir-ho pel seu profund complex d'inferioritat, per la seva covardia, perquè saben que qualsevol altre serà millor al llit, molt millor educador pels seus fills. No poden perquè sense la seva parcel·la de poder domèstic no son res. Res. Només els defineix com a persones l'odi a les lleis que han permès que fugissin. Odi a la societat que les ha dictat arraconant-lo, sense cap possibilitat de rehabilitació convivencial, moral, vital. Odiant. Odiant a la seva ex dona, odiant a tot hom qui no comparteixi la seva visió sociòpata de les relacions de parella. Aquest odi és el que dóna sentit a la seva vida, buida de qualsevol altre sentiment.

Sòl. Incapaç de viure entre els qui sentim que les lleis ens ajuden a protegir a les nostres famílies de les bèsties com ell. Sol i sense altre suport que el dels còmplices dels seus crims. Els que el justifiquen cada cop que l'assalta la idea de matar-la. Els que li diuen: "Tens raó, és teva, la teva dona, la teva família. Tu ets la víctima. Tens dret a defensar-te. Tens tot el dret". Còmplices d'un nou assassinat.

Respecte per a les nostres dones, per a les nostres filles, mares, germanes, amigues. Per a totes. I educació en aquests valors perquè en el futur exemples com el del professor Enrique Neira deixin de ser actes d'heroisme i es dilueixin en la quotidianitat.

Educació

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

Ens trobem sovint amb afirmacions que socialment hem acceptat sense qüestionar-les i que, en la meva opinió, amaguen en ocasions perversitats conceptuals bàsiques.

Una d’elles és l’indiscutit dret parental a l’educació. Si bé en la seva accepció original no només és vàlida, sinó que és sense dubte necessària, les societats modernes disposen ja d'instruments de correcció social que haurien d’emprar amb molta més força.

No es tracta d’imposar des de l’estat una visió unificadora de la realitat, a mode d’adoctrinament totalitari, sinó d’educar en l’acceptació (quan no assumpció) dels valors que, democràticament, la societat ha acceptat com a pilars de la nostra convivència, de progrés i de avenç.

Per això, el físic que intenta inspirar en el seu fill els valors emanats de la racionalitat empírica, o el pagès que ensenya a la seva filla la importància de l’amor per la natura no ens ha de portar a baixar la guàrdia enfront qui (i, en un àmbit que podríem definir de quasi global), nega les seves baixeses a força de provar de perpetuar-les en la seva descendència. Quí no coneix un masclista o un racista, o un homófob que, a força d’acudits, de grolleries o obertament d’opinions, no intenta que el seu fill se li assemblés també en això?

I aquí entra en joc la responsabilitat parental, que, en la mesura de que aquesta educació respon a models tant diferents i quin nivell de reeixença és tan variat com variats som els humans, amb tots els graus d’èxit i de fracàs de l’escala, esdevé, quasi per definició, en una caòtica heterodòxia de plantejaments i d’aplicacions modelars. Fins a quin punt som tots acceptablement responsables a l’hora d’educar? Jo formo part d’una generació en la que no hi havia models socials més que els dels pares, amb totes les seves càrregues ideològiques particulars. A nosaltres, els que ja no en tornarem a fer quaranta ens varen ensenyar, per exemple i entre altres moltes coses, que la transcendència de practicar relacions sexuals variava segons el sexe, i que, a més, i encara que la buidéssim de valors absoluts, una determinada tendència sexual era negativa per se, encara que fos només per la marginalitat social a la que abocava. I, per contrarestar aquests i altres obscurantismes, ens havíem de buscar la vida (i, a sobre, les respostes que contenien elements de progrés estaven absolutament ideologitzades , en un moment en que en política semblava que només era vàlid el dogma, durant la transició)

Qui ha de posar ordre a aquests excessos educacionals? Nosaltres, sense dubte. La societat democràticament organitzada, que ha de vetllar perquè el nen no esdevingui un marginat social, producte de la seva adscripció al racisme o a la homofòbia, per exemple o en un energumen patètic que nega la igualtat de gèneres perquè el seu pare li va inculcar una visió retrògrada de les dones. Vetllant per ell vetllarem paral·lelament pel progrés conjunt de la humanitat, objectiu primigeni de la nostra organització social.


Diguem-ho clar i diguem-ho alt. La nostra joventut no ha de ser mai més vehicle de les patologies antisocials, religioses o obertament delictives d’un pares manifestament incompetents, en el sentit més literal del terme. Cal que l'educació pública ho corregeixi explicant als infants en quina classe de persona esperem tots que es converteixin. I, sobre tot, malfiem-nos dels pares que, afirmant estar en possessió de la veritat, vulguin negar als seus fills la normalitat ideològica democràtica i majoritàriament acceptada. Només volen perpetuar les seves pròpies tares per fer-les més suportables.

Dogmes i més dogmes.

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

El dogma polític com a substitut de la fe religiosa. El materialisme dialèctic transformador o l’espiritualitat transformista.

Sovint se'ns venen els sistemes polítics marxistes (i no només, ja que també va ser així amb el nacionalsocialisme) com a societats on l’espiritualitat esotèrica no hi te loc. Han aconseguit erradicar de la ment del poble la idea d’un déu superior, se'ns diu. A Cuba, a la Xina, a Corea, les masses no adoren cap deïtat sobrenatural, s’han vençut les supersticions....Com si el sentit místic profundament arrelat en l’home en el transcurs de cent mil·lennis pogués vèncer-se per decret. Tant de bo fos així i la llavor del racionalisme científic pogués donar fruits de forma tan simple...

Ans al contrari, al meu entendre, el que en realitat s'ha esdevingut és la substitució (reeixida, sense dubte) d’un dogma religiós de caire paranormal per un dogma polític, molt més humà, però que conté en el seu nucli els elements de fe irracional en un bé superior que caracteritza la creença religiosa. La fe en déu es canvia per la fe en el sistema; els sacerdots o imams, pel politburó; la persistència de la immutabilitat sagrada per la de la revolució permanent i vigilant.

Son sistemes, com els teocràtics, en que la dissidència es anatemitzada i perseguida, amb igual o superior fúria, i en els que la discrepància és perseguida sense treva perquè el cos doctrinari és tan aliè a la raó que el més petit dubte pot fer trontollar tota la seva bastida ideològica.

El perill real d’aquest “evangeli” és que, al pretendre que la seva base es recolza en el cientifisme sociològic, el seu fals antropocentrisme, allunyat dels fenòmens sobrenaturals, pot omplir molt fàcilment el buit místic que deixa en les ments racionals l’abandó de la màgia religiosa.

La prova de la seva falsedat, de la feblesa de llur ideari, és que només és una substitució provisional. En efecte, una vegada ensorrats els sistemes polítics que el sustenten, a la ciutadania li cal altre vegada la mística i, no trobant-ne altre que la tradicional de base ocultista, es lliura altre cop, amb més fervor quasi sempre, a la paranormalitat irracional de la religió.

El que necessitem, en realitat, son valors espirituals racionals, fonamentats en la nostra pròpia condició humana. En valors com l'empatia, o la solidaritat, o la compassió, que tenen valors per ells mateixos, sense haver d'anar associats a bruixeries o a miracles. Valors en els que recolzar-nos per buscar vies de superació individual, col·lectiva (evolutiva, fins i tot) per fer el pas des de la crossa màgica i irracional que ens acompanya des del nostre inici com a espècie fins arribar a plantejaments que ens permetin la suficient modernitat ètica per superar moments d’incertesa com els actuals, on la línia especulativa d'abordatge a la solució dels reptes econòmics, demogràfics, tecnològics i mediambientals que ens amenacen, de forma insòlita a la nostra historia en termes de magnitud i naturalesa, en dependrà el nostre futur com a espècie. Afrontar-los amb les mateixes armes espirituals infantiloides que hem emprat fins ara ens conduirà, evident i indefectiblement, al desastre. El progrés científic ha d’acompanyar-se de la corresponent emancipació espiritual.

Madurem. Organitzem-nos. No queda gaire temps.

Llenguatge, pensament, domini.

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

En primer lloc, fixem com a dada d’inici que l’anàlisi que es presenta en aquesta entrada te com a fonament la filosofia chomskyana, en el sentit de considerar que la capacitat per a adquirir el llenguatge es innata, configurant-lo com la pedra angular que orientarà l’organització de la nostra percepció i pensament. Per tant, sense entrar en una crítica al conductisme de Skinner, ens basarem en l’axioma de Chomsky segon el qual la llengua modela el pensament.

D’aquí podrem col·legir, sense dubte, que el llenguatge condiciona de forma absolutament determinant la nostra visió del món i la nostra relació amb el mateix. Ens formem la nostra pròpia idea del que ens envolta a partir del pensament que ens ha proporcionat el llenguatge i és a partir d’aquest instrument intel·lectual que interactuem amb el nostre entorn. El llenguatge és l’arma de la que ens servim també per a relacionar-nos amb les demés persones que conformen la nostra vida social.



No és difícil doncs deduir que, en aquest marc de relacions interpersonals, el nostre llenguatge, que ja hem conceptuat com a l’origen del nostre pensament, es norma específicament per a un fi social, constituint-se en llengua com una de llurs manifestacions. Per tant, aquesta llengua forçosament ha de condicionar, pel seu propi origen, el pensament social i, especialment, el pensament polític. Si el llenguatge condiciona el pensament, la llengua, com a instrument derivat, determina la nostra forma de veure el món. L’exemple de la manera que tenen els inuïts de relacionar-se amb el seu medi físic (i social derivat d’aquest) es tradueix, per exemple, en la riquesa de llur idioma per a descriure eixa realitat (quant a la neu, al gel, etc..) Per tant, la llengua inuït condiciona als seus parlants per a una determinada concepció del món, allunyada de la que té del seu món un parlant de maia. Diferents llengües, diferents concepcions, diferents estructures lògiques d’interactuació.

Des d’aquesta concepció resulta fàcil ara definir l’idioma com una de les armes més efectives de dominació social. Imposar la teva llengua a altre en substitució de la seva esdevé la forma més efectiva de conquesta. No només l’imposes la teva visió, sinó que el prives de l’instrument que li permet tenir la seva pròpia o qualsevol altre diferent a la teva. L’obligues a pensar sota les teves premisses mentals. I amb la desaparició d’aquest idioma es perd irremeiablement una de les formes que teníem els humans per descriure l’univers, i esdevenim, tots plegats, més pobres per sempre.

Alliberament sexual

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

L’objectiu la present entrada és encendre una altra llum sobre el procés femení d’alliberament (tan actual en termes de cronologia històrica absoluta), entès com a transformació evolutiva humana, ni més ni menys.

Aquesta afirmació, a la que d’entrada li admeto in cert aire de boutade, agafa com punt de partida conceptes evolutius referents als humans com a espècie: La monogàmia com a estratègia de supervivència i la submissió femenina al mascle com a conseqüència (i permeteu-me emprar aquesta terminologia per qüestions etològiques). Si bé autors com Desmon Morris (El mono desnudo), García Leal (La conjura de los machos) ja ho exposaven des de feia temps, en la meva opinió, és el primatòleg Frans de Wall (El mono que llevamos dentro. Tusquets Editores) qui en treu l’entrellat de la forma més entenedora per a neòfits com jo. En definitiva, la monogàmia assegurava al mascle la paternitat sobre les cries que havia de defensar dels predadors i en les que havia de bolcar el que en antropologia s’anomena inversió parental, es a dir, coadjuvar a la càrrega del manteniment de la prole. Aquesta és clarament una estratègia evolutiva, la que va escollir la nostra espècie, a diferència dels nostres parents propers, els ximpanzés (quina estratègia es l’infanticidi de les cries alienes quan els mascles s’apoderen d’una femella), o la dels bonobos, quina promiscuïtat sexual els porta a no distingir la seva descendència de les dels altres, per la qual cosa els mascles se’n desentenen completament.

Si analitzem qui era el paper de la femella en aquesta equació, és evident que, si bé l’estratègia (evidentment) ha funcionat, ha estat, en gran part, carregant sobre el graó mes feble. A banda d’altres esclavatges, el sistema reproductiu monogàmic exigeix, a canvi de la criança cooperativa, un control estricte del comportament sexual de la dona. La nostra història sexual ha estat exactament això, des de la religió, la política, la moral, o qualsevol altra forma majoritària de control social. La dominació d’un sexe sobre l’altre.

Així, podem afirmar que la monogàmia no és un comportament cultural humà, sinó que l’evolució ens l’ha gravat a foc l’ADN. Naixem monògams i les conseqüències d’aquesta herència les paga la dona durant tota la seva vida, en forma de submissió al mascle, a l’ordre social.

És per això que els moviments d’alliberament de la dona són tan revolucionaris. Perquè no canvien només el paper històric de la dona en la societat humana, sinó que canvien fins i tot la base evolutiva de la nostra espècie. I, després de centenars de milers d’anys, nosaltres podem viure aquest episodi, que em sembla transcendental (que transcendeix la nostra història i canvia la nostra pròpia empremta com a espècie).

L’accés de la dona als estaments de presa de decisions i, sobre tot, el que se’n ha desprès: la revolució sexual, el fet de triar parella lliurement, d`abandonar-la sense que això la privi de poder criar als seus fills, la seva emancipació emocional, la seva autosuficiència econòmica, la seva lluita en sí de forma singular, la allibera de la càrrega evolutiva que l’acompanyava des de l’inici dels temps (literalment, en termes antropològics) . I encara que sabem que els canvis no són a per tot, ni per a tothom ni de la forma adient, sí que col·legirem que el procés no admet marxa enrera.

Aquest és un triomf que, d’una banda, demostra empíricament que la nostra espècie sí és capaç d’avançar i millorar. Que l’evolució darwiniana, malgrat que sembla limitada per la manca de fites d’adaptació física de l’entorn (com tan bé assenyala el professor Eudald Carbonell), sí pot avançar per altres territoris, determinats ara per adaptacions a l’entorn social que, a la llarga, també adquirirem de naixement.

I de l’altra, que malgrat que és una fita de tota l’espècie sàpiens, el paper que hem jugat els homes en el procés ha estat, com a màxim i en el millor dels casos, el d’espectadors que s’aparten per a no molestar.