Educació

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

Ens trobem sovint amb afirmacions que socialment hem acceptat sense qüestionar-les i que, en la meva opinió, amaguen en ocasions perversitats conceptuals bàsiques.

Una d’elles és l’indiscutit dret parental a l’educació. Si bé en la seva accepció original no només és vàlida, sinó que és sense dubte necessària, les societats modernes disposen ja d'instruments de correcció social que haurien d’emprar amb molta més força.

No es tracta d’imposar des de l’estat una visió unificadora de la realitat, a mode d’adoctrinament totalitari, sinó d’educar en l’acceptació (quan no assumpció) dels valors que, democràticament, la societat ha acceptat com a pilars de la nostra convivència, de progrés i de avenç.

Per això, el físic que intenta inspirar en el seu fill els valors emanats de la racionalitat empírica, o el pagès que ensenya a la seva filla la importància de l’amor per la natura no ens ha de portar a baixar la guàrdia enfront qui (i, en un àmbit que podríem definir de quasi global), nega les seves baixeses a força de provar de perpetuar-les en la seva descendència. Quí no coneix un masclista o un racista, o un homófob que, a força d’acudits, de grolleries o obertament d’opinions, no intenta que el seu fill se li assemblés també en això?

I aquí entra en joc la responsabilitat parental, que, en la mesura de que aquesta educació respon a models tant diferents i quin nivell de reeixença és tan variat com variats som els humans, amb tots els graus d’èxit i de fracàs de l’escala, esdevé, quasi per definició, en una caòtica heterodòxia de plantejaments i d’aplicacions modelars. Fins a quin punt som tots acceptablement responsables a l’hora d’educar? Jo formo part d’una generació en la que no hi havia models socials més que els dels pares, amb totes les seves càrregues ideològiques particulars. A nosaltres, els que ja no en tornarem a fer quaranta ens varen ensenyar, per exemple i entre altres moltes coses, que la transcendència de practicar relacions sexuals variava segons el sexe, i que, a més, i encara que la buidéssim de valors absoluts, una determinada tendència sexual era negativa per se, encara que fos només per la marginalitat social a la que abocava. I, per contrarestar aquests i altres obscurantismes, ens havíem de buscar la vida (i, a sobre, les respostes que contenien elements de progrés estaven absolutament ideologitzades , en un moment en que en política semblava que només era vàlid el dogma, durant la transició)

Qui ha de posar ordre a aquests excessos educacionals? Nosaltres, sense dubte. La societat democràticament organitzada, que ha de vetllar perquè el nen no esdevingui un marginat social, producte de la seva adscripció al racisme o a la homofòbia, per exemple o en un energumen patètic que nega la igualtat de gèneres perquè el seu pare li va inculcar una visió retrògrada de les dones. Vetllant per ell vetllarem paral·lelament pel progrés conjunt de la humanitat, objectiu primigeni de la nostra organització social.


Diguem-ho clar i diguem-ho alt. La nostra joventut no ha de ser mai més vehicle de les patologies antisocials, religioses o obertament delictives d’un pares manifestament incompetents, en el sentit més literal del terme. Cal que l'educació pública ho corregeixi explicant als infants en quina classe de persona esperem tots que es converteixin. I, sobre tot, malfiem-nos dels pares que, afirmant estar en possessió de la veritat, vulguin negar als seus fills la normalitat ideològica democràtica i majoritàriament acceptada. Només volen perpetuar les seves pròpies tares per fer-les més suportables.