El més covard d'entre vosaltres

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

Aquest és el meu mètode quan el síndrome d’abstinència de la nicotina m’ataca. La covardia com a estratègia. Ja sé que sona una mica estúpid, però és un procés mental que ens funciona a molts. Si us l’exposo és perquè estic convençut que, si jo ho aconsegueixo qualsevol pot fer-ho (perquè, com li passava a Wilde, fins i tot les meves debilitats eren més fortes que jo).

Des del primer dia vaig saber distingir (als fumadors no ens és difícil, oi?) aquests pics d’ansietat que duren només uns minuts, intempestius però no inesperats, que semblen perillosos però que, per la seva curta durada, amb un mínim esforç, els pots reduir a irrisoris. Es semblant a : Penses que tu, que només duraràs tres minuts, por fer-me caure? Em portarà més temps reflexionar sobre la teva naturalesa que el que durarà la teva molèstia, per la qual cosa no et prendre seriosament, només faltaria… Això, que el iniciats anomenem cravings i que ens acompanya els primers dies.

Després ve l’aspecte psicològic de la desintoxicació. El perillós de veritat. El que et fa dubtar, el que et porta a aquells erms pretèrits en els que era part de la teva vida, tot recordant-te els bons moments compartits. El plaer la calada davant aquella posta de sol dalt d’aquell cim, o acompanyant-te mentre llegies a Camús, sempre sonant jazz de fons (el cabró no et recorda la tos, la furtivitat del teu vici sota la pluja tot mirant a través del vidre als teus amics que seguien dins el restaurant, la vergonya de fumar clandestinament al bany de l’aeroport, el buit a l’estómac contemplant la teva tomografia) Quan se t’apareix sempre ho fa en forma de poma prohibida. És el moment crític, en que un instant de vacil·lació pot portar-te instantàniament al pensament fatídic: Què passaria si, només per una vegada, un de sòl…? Després d’això només et queda encomanar-te a la teva força de voluntat, amb millor o pitjor sort depenent del tràngol en que et trobis (una separació, una bronca, una borratxera…) I encara que tinguis, a més de la força de voluntat, la sort (sí, la sort) de no cedir, ell ja ha establert el mecanisme. La resta és mera estadística.

En el meu cas, si m’ho hagués permès, hauria estat dels primers en caure, sens dubte. Quan vaig poder preveure’l (és fàcil veure’l venir desprès d’aguantar el craving, car el “mono” es més subtil, però no te el component de la immediatesa) vaig saber que em venceria si m’atrapava: per això, vaig decidir des del primer moment ser el més covard d’entre vosaltres. I ho vaig aconseguir. El mono no em guanya perquè quan intueixo que apareixerà no paro de córrer. Per alguns, córrer és pensar el l’aspecte negatiu del tabac, en el que t’ha pres, en la malaltia que arrossegaràs per a sempre. Però per mi córrer és no deixar de pensar en el que he aconseguit deixant-lo, en les meves noves fites, agafant el futur amb les mans mentre em miro els dits índex i pols que ja no sostenen cap cigarreta. Pensar en la mateixa posta de sol, el mateix cim, el llibre, la música, lliures de malaltia i esclavitud, pensa en tot això sense parar…. I, quan em giro ell ja no hi és. Mai resisteix una carrera i aquestes s’estan tornant més curtes cada dia.

I el més important: amb el temps ja he establert el mecanisme i ja no em cal estar sempre alerta. M’he instal·lat en aquest estadi i aquí no hi pot entrar. I no m’hi pot treure. La meva vida no és més fàcil sinó que segueix essent la mateixa complicada equació de sempre, com totes les vostres. Però, tant mateix, el tabac n’ha deixat de ser part des de fa temps perquè, passi el que passi, sempre el seguiré visualitzant com un problema i mai com una solució. Sense dubte. Mai.

En definitiva, només era explicar-vos com els que no ens atrevim a mirar al monstre a la cara també, humilment, l’anem vencent.