Tots qui hem fumat ens hem trobat durant aquest període (el nostres anys obscurs de fum) amb gent que, amb intenció diversa, han blasmat el nostre vici. ¿Recordeu quina era la vostra actitud cap a ells? En particular, la meva era bel·ligerant. Essent (com sense dubte hem estat tots els qui hem fumat) conscient de la malignitat del meu vici, tant pels seus estralls físics com pels seus esclavatges mentals, estava convençut que era l’únic amo de la meva decisió de la meva salut.
Avui, en la ferma posició de fumador que porta divuit mesos sense fumar, amb la convicció de pedra picada que el meu camí ja no té retorn, que la malaltia i la misèria mental han deixat de ser una opció, continuo mantenint que no hem de mostrar animadversió front els que fumen. I, molt menys, seguir el joc a l’establiment de regles i prohibicions que, sota el pretext de voler curar als addictes, imposin coercitivament el mantell protector de l’Estat sobre els nostres comportaments personals. Era realment una preocupació i un repte personal no caure en el que anomeno “el síndrome de Sant Pau caigut de cavall” i, des de la meva “conversió”, començar a perseguir als fumadors (recordem que Stalin va ser seminarista i hi ha tant exemples…)
Es tracta de que la nostra clarivident comprensió de que no hem de fumar no ens porti a pensar que no ho ha de fer ningú i que tenim la força, i tal vegada la obligació moral, de fer-se'l hi veure, prescindint del respecte a la llibertat individual de cadascú per a decidir què fer amb la seva vida i salut. Jo no vull fumar, però vull seguir tenint la llibertat per fer-ho per la meva voluntat i no per la dels altres, siguin amics, parents o policies. 
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada