Declaració d'intencions.

Versión en castellano
http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/2009/01/stas-son-un-conjunto-de-reflexiones.html

Aquests son un seguit de reflexions fetes des de la perplexitat que dona el fet de no trobar en el “mercat polític”, cap proposta que aporti un punt d’equilibri i equitat sobre la resposta a donar davant les agressions que de forma sistemàtica està patint el nostre sistema de llibertats individuals. Agressions que, si be pot ser no tenen una estratègia dissenyada, si que, en el seu conjunt, determinen de forma cada cop més clara un propòsit definit.

Parlo de perplexitat, ja que no puc entendre que, davant uns senyals tant clars com podem trobar, ja no tant sols en les grans decisions polítiques, sinó cada cop mes en les vivències quotidianes de cada ciutadà, sembla que no ens adonem de la seva gravetat i transcendència.

En primer lloc, cal remarcar que el present anàlisi es fonamenta en que el sistema de llibertats individuals que es recull en la Declaració Universal de Drets Humans de 1948 ha de prendre’s com a punt de partida indiscutible. A partir d’aquesta declaració, cap pas enrere ha de ser permès.

A l’hora de considerar aquestes llibertats com a pilar bàsic que ha de vertebrar les relaciones interpersonals de una societat moderna, cal recordar el preu que hem hagut de pagar, tots, per aconseguir-les, al llarg de la nostra història. La memòria de la sang i els sacrificis dels nostres avantpassats mereix, com a mínim, que dediquem algun esforç a reflexionar-hi.

En què ens basem per pensar que aquest marc de relacions està amenaçat? Els exemples que trobem als titulars de premsa son inequívocs. Com podem admetre sense fer cap escarafall que la vida humana no valgui avui el mateix a tot arreu? La societat sap que la mort de ciutadans occidentals en actes de terrorisme ha de ser condemnada (és un fet evidentment criminal, sense pal·liatius de cap mena, sens dubte), però en canvi ningú no demana amb la mateixa força, llevat de casos testimonials i, tant mateix minoritaris i allunyats dels cercles polítics convencionals, que siguin jutjats els generals americans que provoquen la mort de civils a l’Afganistan. També s’observa que algunes veus, bel·ligerants amb els actes de genocidi a Palestina dissenyats pel Thsal (Què esperem els europeus per demanar responsabilitats penals al govern d’Israel??), en canvi relativitzen amb la seva comprensió cap a la desesperació front la opressió els atemptats contra la població civil jueva.

Mes exemples?? Qui dubta avui de l’americanització de nostre sistema de seguretat pública? Els paràmetres que han estat vàlids per la societat dels Estat Units (que ha donat mostres de la seva barbàrie judicial de forma sistemàtica) s’estan exportant a marxes forçades a Europa. Directrius que prevalen la seguretat davant la justícia, la venjança davant l’equitat, avui son admeses per la nostra societat de forma submisa, sense cap veu en contra llevat dels grups extraparlamentaris habituals, per altra banda cada cop més integrats a aquesta dinàmica en forma de consentida consciència crítica controlada, però sempre fora dels parlaments.

I quina és l’esperança? Els anomenats avui grups antisistema, que molts veiem com al germen d’una nova consciència política després de l’enfonsament del pensament marxista, no son més que una amalgama de sensibilitats diverses, sense que encara hagin aconseguit un mínim de cohesió suficient per poder articular un discurs amb la suficient coherència per ser intel·ligible i comprés pels ciutadans. I, moltes vegades, les seves bones intencions queden emmascarades enfront uns mètodes manifestament violents. Què podem esperar d’una gent que fa de la intolerància bandera, que no sap controlar la seva ràbia i que la canalitza abonant el germen del feixisme?. Aquests elements són avui profundament presents en el moviment antiglobalitzador (o al menys en la seva aparença externa) i provoquen una immensa confusió a la ciutadania que ha de ser objecte dels seus postulats. Algú dubta de quin costat s’arrenglaran majoritàriament els veïns de Gràcia després de la seva festa major, per exemple?

En aquest aspecte estem absolutament desemparats. Els governs retallen les nostres llibertats a marxes forçades i els antagonistes de les retallades avui practiquen la violència per enfrontar-s’hi. On son els moviments de resistència pacífica? I sobretot, quin és el partit que clarament s’hi manifesti en contra amb fórmules pràctiques? El que calen son exercicis d’imaginació seriosa, allunyats de la imatge d’intolerància que varen donar (i no puc deixar de recordar-ho) , per exemple, amplis grups d’estudiants en l’acte democràtic de canvi del primer rector a l’UdG (Universitat de Girona). Veien com eren agredits els càrrecs públics escollits democràticament per una turba d’alumnes semblants a bandes de la Gestapo, només ens queda mirar el cel i lamentar: Si el moviment universitari, històricament pioner dels canvis socials, està avui empeltat per la llavor del totalitarisme, amb tota impunitat i cap vergonya, què ens queda??

Demà, o la setmana que vé, s’il.legalitzarà un altre partit polític a l’estat espanyol. I no passa res. Algú recorda que els estudiants hagin sortit al carrer per algun motiu que no sigui corporatiu en la història contemporània d’aquest país? En nom de què l’Estat és present cada cop més en el control de les nostres vides, de la nostra salut, dels nostres hàbits alimentaris, de si portem o no cordat el cinturó per no fer-nos mal...? Com pot ser que una filmació sobre baralles provocades, agressions escolars o similars pugui comercialitzar-se amb total impunitat? Que es ven als ciutadans en els programes estrella de la televisió? Perquè els telenoticies pretenen fer-nos creure que una matança a l’Iraq mereix tanta atenció com un gos que canta Jingle Bells? Fins quan la investigació mèdica seguirà amenaçada per absurds integrismes, amb reflexions que sonaran tant estúpides dintre de pocs anys com estúpids percebem ara els anatemes a Galileu? On són tants segles de progrés?

I dintre d’aquesta disbauxa s’endevina avui un altre via d’aigua, que si no s’atura pot enfonsar definitivament el vaixell. És una evidencia per a tothom que el fenomen de la immigració es ja avui la principal preocupació de la ciutadania. I malgrat que l’origen dels nouvinguts és divers, el nostre sistema de llibertats està perfectament dissenyat, a grans trets, per acollir-los i integrar-los en la mesura que cada un vulgui. Només es tracta de respectar per part de tots dos principis bàsics: el respecte al nostre sistema de preservació de les llibertats individuals segons els principis expressats més amunt, i un axioma de molt fàcil comprensió: Tots els drets, tos els deures. Ni un més, ni un menys. Aquestes senzilles premisses, tant fàcils d’aplicar, son avui manipulades interessadament des de tots els extrems, amb la connivència de la nostra classe política, malbaratant tants anys de tolerància, guanyats a tant alt preu. Per una banda, es permeten actituds xenòfobes (recordem que alguns partits la proclamen de forma cada cop menys encoberta) i per altra determinades actituds atàviques, sexistes i discriminatòries, quan no obertament il·legals, fruit del fanatisme religiós (quan en sabem nosaltres d’això, després d’anys de nacionalcatolicisme!!) pretenen prendre la consideració de “diferències culturals” o de “especificitats ètniques”.D’aquestes reflexions resulta aquest blog, amb voluntat de ser, com a mínim, la veu que clama en el desert de la xarxa. Encara que només l’escolti jo, em serà útil per no perdre la memòria com tants d’altres l’han perduda abans que nosaltres.

Gràcies pel vostre temps.