Immigrants

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

Perquè no ens recorden més sovint de on venim realment? De quina gana, de quines misèries?

Pot ser les reconeixem en la gana i les misèries dels nous immigrants i tal vegada per això ens incomoden. Haurien de recordar que en el passat tots vàrem ser així. Tots vàrem arribar a aquesta terra que avui és nostra amb la casa al damunt, amb l’ambició i els polls i les ganes de prosperar. Tots vàrem ser un dia ignorants, taujans, endarrerits i tot l’enfilall de vileses que els hi apliquem. Són treballadors orgullosos de ser-ho i d'usar les mans per a treballar. Classe treballadora desacomplexada de tanta bestiesa de nen ric. Un dia tots vàrem ser ells. Són els nostres pares, els nostres avis, els nostres ancestres.

I tenen molt per ensenyar-nos. Que la vida no te la regalen i que el pa s’ha de guanyar. Que ningú te drets per sobre del seu treball només perquè hagi arribat aquí abans. En veure’ls aixecar-se cada matí i sentir-los cantar mentre treballen podem entendre que no tenim dret a ser mantinguts. Pot ser així deixem de queixar-nos que el pare no ens manté, que l'estat no ens manté, que el govern no ens manté.

Només cal comparar-los amb aquests joves que estrenen cotxe o moto que els hi han regalat i que passen d'estudiar, encara que tampoc troben cap feina que els hi convingui. O amb aquests que només en queixen. Del govern, de que no tenen feina, de tot, però en realitat no lluiten per res. I, per això, res mereixen. Ressentits i envejosos que els hi retreuen que siguin aquí, que portin els fills a mateixa escola que els seus, que creguin en els seus propis deus. Odiadors professionals que engreixen les files de la intolerància, del jo no sóc racista, però .., incapaços que no poden suportar que eixos negres, moros, sudaques, siguin millors que ells. Còmplices, cada un amb una història sobre el moro que rosteix xais al terra del menjador, del negre que tantes drogues ven entre la seva feina de cuidador d'avis i la de cambrer. O sobre el lampista romanès que vés a saber d'on haurà tret els diners per comprar-se aquest R12 de desena mà. Covards que temen el fantasma d'una integració que els deixarà encara més arraconats a les clavegueres ideològiques a les que s’enfanguen cigaló rere cigaló. És a aquests a qui hem de témer i no als immigrants.

Jo sóc fill d'un país en continua formació. D'un país fet d'ibers, de fenicis, grecs i romans, de visigots, francs carolingis, àrabs i de jueus, d'espanyols i de francesos. De la immigració castellana, andalusa, murciana i extremenya del segle XX i dels nous arribats de tot el món del XXI. Sense dubte això m'ha fet més ric del que seria si ni haguessin arribat fins aquí per a quedar-se. I sé que no hi ha raó per pensar que els meus avantpassats i la seva ànsia per avançar, arribessin d'on i quan arribessin, haguessin de ser millors que aquest senegalès que passa ara sota la meva finestra mentre ho escric.

Apocalipsi

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

L'odi i la por, a parts iguals, conformen avui l'esperit en que s'ha instal·lat còmodament la dreta espanyola. El que es vessa en capçaleres de premsa on pontifica sobre moral el trasvestit examant d'Exuperancia Rapú. El que destil·len els bisbes aleccionant al ciutadans a semblança de Torquemada, traint el missatge del seu messies. El que vomiten ex terroristes amb vuitanta-set assassinats a les esquenes anatemitzant la política antiterrorista d'un govern democràtic. El que segueix mentint desvergonyidament sobre el major assassinat terrorista de la historia d'Espanya, ploriquejant perquè la realitat no s'ajusta als seus interessos foscos. El que insulta a presidents de govern, a alcaldes, a diputats i senadors, a jutges, a periodistes, a col·lectius cívics, a ongs, a.... Contradiccions instal·lades en el pensament col·lectiu d'una horda de mentiders que només busquen acollonir als seus conciutadans cada matí perquè les coses es puguin posar cada dia pitjor. Només des del desastre, des de la desesperada convocatòria a la catàstrofe, poden calar la seves tesis basades en la por intensa al canvi, a la modernitat, a que es ventili la putridesa d'aquesta casona en que han convertit el seu país. La prosperitat, tant mateix, no afavoreix el seu negoci.

Covards que criden “meteos a vuestros muertos por el culo”, que arremetien contra una nena que acabava de veure assassinar al seu pare un set de març, qualificant-la de còmplice amb els botxins només perquè va demanar que anéssim a votar el dia següent per respondre amb vots als terroristes. O contra una mare que defensava amb la demanda de veritat el seu dolor i el respecte a la memòria del seu fill en una comissió d’investigació del Congreso. Covards sicaris d'un canal de televisió que assetgen una periodista que intenta entrevistar a un mafiós. Covards que insulten només per ser català, o per ser gai, per ser ateu, per ser socialista, per ser ecologista, per, en definitiva, no ser com ells t'exigeixen que siguis. Covards. Covards i mentiders.

Una dreta que ha perdut les formes que la varen portar a ser un dia Ucd i que no te vergonya a insultar greument a un malalt d'Alzheimer si amb la seva brometa poden humiliar una figura història determinant en que avui puguem fer coses com debatre en aquest termes, apropiant-se del seu llegat amb aquest to entre carcerari i casernari que li és tan propi.

De la ma d'una església que s'ensenyoreix del concepte de nació, que casa a prínceps no en nom d'una religió sinó d'un país com diu a la seva homilia el capo espiritual de la seva pàtria. El cartel episcopal pontificant sobre la unitat d'Espanya, menstenguent l'esperit de la seva prelatura. Encoratjant, durant anys, dissabte rere dissabte, la comunió de bisbes i ultradretans, dirigents del Pp i de Dn, agafats de la maneta rere pancartes vergonyoses i vergonyants. Revengisme amb mitrta, ulleres de sol i dents serrades. Si, cal tenir memòria i recordar aquelles barreges orgiàstiques d'avemaries i vivaespañas, d'àligues de San Juan i toros de Osborne, de creus llatines i gammades. Autocars finançats, mitjançant trenta denaris en forma de casella en l'IRPF per insultar als qui no pensem com ells, sense matisos. Polítiques calcades per defensar la mateixa idea de la configuració territorial d'Espanya, com si això fos tasca de l’església, que separa fins i tot els propis catòlics per raó de llurs idees polítiques. Per assolir el paradís ja n'hi ha prou amb creure en déu i seguir els seus preceptes. No. Cal tenir també una determinada idea sobre política autonòmica i antiterrorista. Així, homosexuals, independentistes, avortistes, investigadors mèdics, dones ministres, lliurepensadors, mestres d'educació per a la ciutadania, divorciats i divorciades, ongs que reparteixen preservatius, feministes, etc... no només compartint infern, sinó també la mateixa olla.

Delinqüents convictes dient assassins a polítics catals o bascos. Terroristes que remataven a cops de martell a policies en el terra d'una sucursal bancària dient etarra al president d'un govern democràtic. Rumors interessats, falses acusacions, faltes de respecte a les institucions crides al boicot de productes catalans, proclames a favor de suspendre l'autonomia basca, barbaritat com que ara governen “los que provocaron la guerra civil”. “Cánceres que amenazan la unidad del estado”, “virus antiespañoles” “que no se curan con pomadas”, la mort d'Espanya pel proper dilluns, (o dimarts), nens de set mesos vistos per televisió ficats en trituradores, complots homosexuals per perseguir sexualment nens petits, el feminisme com a culpable de la violència de gènere, metges que assassinen centenars de malalts en hospitals públics, instauració de l’eutanàsia per acabar amb els enemics polítics, dones ministres inútils per la seva condició femenina (“las modistillas de Zapatero”), masturbacions en grup en classes d'educació per a la ciutadania... En escenari apocalíptic per a justificar qualsevol resposta.

Vilesa descarnada desproveïda d'artifici. Una dreta mutant i polimòrfica que excreta igual llurs ànsies de venjança des del púlpit irresponsable d'un llogarret gallec com ho fa des de les noves tecnologies, aquí mateix, amb la fluïdesa que afavoreix l'anonimat. Un tòxic incubat des de sempre, en ambients de tradició franquista, pels que han deixat de jugar a ser demòcrates, vista la experiència d'haver perdut el poder en mans dels “altres”. Un tòxic que s'alimenta de la crispació quotidiana, de l'enuig, de la excitació, fins a provocar el creixement de l'odi irracional en la massa enfervorida. I allà hi són ells, els de sempre, els “españoles de bien”, per a dirigir-la. Per desgràcia a Espanya aquest mal és crònic, però pot prevenir-se preguntant-nos, davant aquest ciutadà indignat amb el finançament autonòmic ("la rapiña", en diuen), la corrupció del govern, la immigració, o el que donin aquesta setmana a la seva ràdio: Pretén que s'arregli o pretén que empitjori per justificar la seva ira? Ho fa per contribuir a la solució o per poder deixar anar allò de “tots són iguals”, que és com dir “tots són com jo, miserables”?

El que ens cal aquí es una cultura de la convivència. I el camí cap a aquesta cultura ens allunya sempre de la ultradreta espanyola. Per això pretenen destruir-la com sigui.

En fi, vòmits provocats pel pànic a la llibertat d'una xusma que, instal·lada en urinaris de marbre, te tancada a la dreta democràtica, sense la que el seu país no podrà sortir-se'n.

Por

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

És realment increïble observar com la dreta espanyola s'ha instal·lat en la por com a forma de relacionar-se amb la societat. Perquè serà que viuen tan acollonits? Algú a Catalunya crema una fotocòpia i España se rompe, el govern central firma qualsevol conveni amb el Marroc i ja veuen als moros desfilar per Ceuta i Melilla amb els seus tancs, recuperats de la derrota histórica de Perejil que pel que es llegeix i escolta els devia doldre tant com la de Lepanto. Si es canvien d'arxiu uns documents espoliats, se desmembra la nación.

El lendakai convoca un referèndum (que finalment, com era previst, no es fa) i ja estan tots amb que es queden sense Espanya. I especulen amb esotèriques connexions islàmico-etarres. Una senyora en mitjons celebra una roda de premsa on els hi xiuxiueja que té la impressió” de que es vendrà Navarra i ja estan tots sense poder dormir. Si fins hi tots els espanta que anomenin a la selecció la roja, que a Catalunya es parli català, que a Galizia hi hagin escoles gallegues. Fins hi tot alguns s'alarmaven de que el Parlament hagués aprovat una llei per a que els maltractadors no heretessin.

Els acoquinen els jutges, els alcaldes de Madrid que no són neonazis, els homosexuals que es casen, els mestres que ensenyen educació per a la ciutadania, els gitanos, les ministres, els sindicalistes, les carnisseries musulmanes. Tenen un idioma amb quasi quatre-cents milions de parlants però es senten amenaçats per les subvencions de la Generalitat de Balears al català.

Els espanta Pilar Manjón, la cultura de Lorca i Picasso, els actors i cantants desafectes, els vots que no van als seus partidaris, la investigació mèdica amb cèl·lules mare, que les dones decideixin sobre el seu cos, que s'ensenyin drets humans a l'escola, que les lesbianes es besin pel carrer, que s'empari a qui decideix deixar de patir. I que no els reverenciem quan passen pel nostre costat, perquè estan convençuts de merèixer-ho.

Tremolen davant l'escola pública i laica, o perquè en canvien els crucifixos per taules periòdiques a les aules, o davant la escolarització en la tolerància i la igualtat. Davant el fet de que l'obscurantisme i la màgia com a assignatura obligatòria doni pas a l'estudi de la evolució. Davant que els seus fills no hagin d'arrossegar les seves patologies ideològiques i que això els posi en evidència. Davant els que no besem l'anell als bisbes, els que no creiem en deus ni esglèsies, els que no escoltem veus en el cap perqué no sintonitzem la Cope. I a sobre som chusma roja perquè ens riem de les seves paranoies.

Van tot el dia amb ZP entrega Navarra a Eta, En Catalunya se persigue el castellano, España se rompe, El Psoe ha causado la crisis mundial, los inmigrantes no se integran, no sabemos nada del 11-M en la escuela se enseñan a los alumnos a masturbar a sus compañeros, Euskadi se separa, En Iraq hay armas de destrucción masiva, los españoles pueden creerme, i demès marcianades com si fossin zoombies descerebrats, demanant cadenes perpètues i penes de mort, com si això els pogués protegir de la por que tenen a tot. I així els hi va, elecció rere elecció. Estan deixant el seu país sense una oposició viable al govern, i això es nefast.

Por, al cap i a la fi. Por a l'immigrant, als drets de les minories, que semblen desassosegar-los, als homosexuals adoptant, als bascos parlant euskera, als ciutadans votant a l'esquerra. Por a les opinions contraries, als magistrats traïdors, a les lleis contra el maltractament. I, sobre tot, por davant la possibilitat de que els problemes es puguin arreglar sense ells, a que hagin de passar-se més anys veien com governen els vençuts.

Han substituït el contubernio judeo-masónico en lo social y comunista en lo político per aquest enfilall de barbaritats, tan exòtiques com eren les que pronunciava Franco, però viuen, com els franquistes, sempre temorencs, anyorant a el Cid, sobresaltant-se per un anunci d'Ikea, per un acudit de Beatriz Montàñez, per una bandera despenjada d'un balcó municipal en un remot poble del Pallars, per un vidre trencat en una comissaria de Madrid, o per qualsevol altre ocurrència d'aquell delinqüent (el primer que s'en riu d'ells) que vomita les seves frustracions, deliris i complexes d'inferioritat als matins i que els provoca un profund síndrome de Diògenes intel·lectual.

Indigents ideològics espantats davant la llibertat. Aquesta és la oposició que es mereix el seu país? Seran capaços d'imaginar cóm els recordarà la història? Vergonya eterna per aquesta dreta i la seva por.

Diferències?

Banderes

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

No he entès mai aquesta estranya pulsió de la dreta espanyola pels símbols i les banderes. Aquest patrioterisme tèxtil els porta fins i tot a classificar les persones en dos bàndols, els nostres o els enemics, segons la graduació de color de la franja inferior d'una bandera, o de si porta dues o quatre franges, o un àliga, o una gavina, o un pardal. Només això els cal als seus apòstols per poder arrenglerar a la gent ordenadament en aquestes lleixes mentals on conserven en formol la seva ideologia i així poder etiquetar-nos còmodament: terrorista, il·legal, separatista, marieta, etc.. Perquè molestar-se en analitzar les opinions de ningú? N'hi ha prou amb la referència Pantone.

Això els porta indefectiblement a qualificar als catalans de nazis, de insolidaris, de perseguidors del castellà, de antiespanyols, etc... Fins i tot en casos com el meu en fan prou fixant-se en l'última lletra del meu nom per permetre-se diseccionar cóm penso, sense més esforços. I em diuen Joaquín, escopint la n, ama ànim (infructuós, per altra banda) de molestar-me. La meva catalanitat sembla ser incompatible amb el seu concepte de la pàtria, si be això no els priva de recordar-me que soc espanyol amb el mateix menyspreu amb que els vaquers marquen el bestiar. I després, quan algú es defensa d'aquest escarni fent gal·la del seu legítim dret a sentir-se diferent, el piconen amb aire ridícul de suficiència del taujà que creu tenir raó quan destapa les seves deformitats ideològiques davant els seus avergonyits conciutadans. I es que moltes vegades l’únic que volem es ser diferents del que ells representen.

Creuen personificar al seu país i la seva bandera però en realitat només representen aquest entossudiment caspós, aquest obscurantisme medieval que nega sempre l'amenaça de la modernitat. Pretenen, en ple segle XXI, els que encara mantenen que la evolució es un freu i l'homosexualitat una malaltia, escamotejar-nos la investigació mèdica o la formació en les llibertats. No són res més que les restes de la inadaptació social dels hereus de Fernando VII o dels generals colpistes del segle passat.

Les seves monomanies tèxtils no els permeten entendre que la lleialtat deguda als seus conciutadans ha d'estar per sobre d'unes gammes cromàtiques, o que un energumen embolicat amb un drap de colors no te butlla per insultar a qualsevol pària sense bandera. És clar que es senten perduts sense les seves insígnies, les seves canelleres, enganxines i banderins de córner amb l’àliga imperial!!! La seva pàtria només inclou als que pensen exactament el mateix que ells i exactament de la mateixa forma. Viuen mentalment en un país tan petit que només hi caben els seus.

Són l'exemple de tot allò en el que no volem semblar-nos. No conceben que existeixi vida política fora de la meseta i el castellà. Segueixen tractant al sud d’Espanya com aquells territoris arrabassats al moro, subvencionats e inútils per a ser res més que l'entreteniment de Castella. Senten un terror irracional i cec enfront els que parlem català, basc o gallec, i que tenim altres referents que la Puerta del Sol o la Plaza de las Ventas. Qualsevol variació en el seu discurs monolític i monocolor (encara que vingui de les seves propis files com hem vist ara) provoca el tremolor de tot la seva bastida ideològica, orfe de fonaments sòlids més enllà dels crits de Santiago y cierra España y de les coples de la Pantoja.

Abominen a Bardem i adoren a Arturo Fernández Soria, injurien a artistes que mai han gaudit i que, en la seva estúpida i autoinflingida incultura, mai seran capaços d'apreciar. Se’n riuen dels drets sexuals de les minories amb qualsevol grolleria burleta que han aprés de Ussía, de Burgos o de Vidal, creient-se superiors, però en realitat les seves fòbies, paranoies i complexes els converteixen als nostres ulls en vells pervertits, en pallassos sense gràcia, en escòria intel·lectual.

S'adotzenen davant delinqüents que tramen en marisqueries de luxe la propera barbaritat que els instaran a secundar des del seu micròfon mentre calculen amb els seus mòbils d'última generació els beneficis, deduïda la multa judicial, que els reportarà que els seus gregaris tornin a caure en el més grotesc dels ridículs. S'agenollen davant bisbes corruptes que varen oblidar l'evangeli en el moment en que es varen apoltronar davant multituds àvides d'una venjança divina que ells mateixos instaren. Carn de canó per a l’elit de Serrano, que se’n riu d'ells a cada party, entre glopada de añejo i fragor de visa oro.

I a sobre és creuen algú... I ens volen donar lliçons? Nosaltres som ara el present. Parlem idiomes, no ens espanta compartir feina amb una lesbiana, ni ens estranyem que el company sigui musulmà (o sintoista). Hem deixat de fixar-nos en el color de la pell de qui s'asseu amb nosaltres al Metro i en canvi ho fem en la seva lectura. El plaer del mestissatge i el dret a la diferència. Aquesta és la nostra bandera. Esperem dels demés el mateix que estem disposats a donar-los, una mirada sense distorsions cromàtiques ni sexistes. Esperem que ens ajudin a prendre i que ens ajudin a morir quan arribi el moment.

En canvi vosaltres, els Últimos de Filipinas esteu tan acabats com Afredo Mayo. Ara és la nostra hora. Fixeu-vos en nosaltres, som tots els que ens somriem amb complicitat cada matí al bus. Fixeu-vos en el futur que mai podreu assolir. I deixeu de tocar el collons amb la bandereta, tarats.

Déjà Vu

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

És inquietant reflexionar avui sobre política internacional per adonar-se de que vells comportaments es reprodueixen de forma cíclica.

Fa ara tres quarts de segle, l’incendi i ensorrament del Reichstag a Berlín, en un atemptat de dubtosa autoria, però que a l’època semblava clarament terrorista, va provocar que el president d’Alemanya dictés al 1933 el que es va conèixer com a Decret de l’Incendi del Reichstag, que va tallar de soca-rel les llibertats de l’època a aquell país, concedint amplis poders a l’estat per sobre l’individu. Ara en fa set, l’incendi i ensorrament de les torres bessones a Nova York, en un atemptat de dubtosa autoria però que a l’època es percep com a clarament terrorista, ha donat pas l’octubre de 2001 a la Patriot Act, que limita profundament les llibertats ciutadanes als Usa d’avui, donant amplis poders a l’Estat per sobre l’individu.

Aquest va ser el començament d’una escalada bèl·lica en que Alemanya i els seus països aliats (Itàlia i Japó com a principals, però la llista és molt llarga, amb 12 estats europeus, però d’altres tant exòtics en l’escenari com Iran o Tailàndia), que es va iniciar amb la invasió de Polònia, sense declaració de guerra prèvia, a fi de aprofitar els seus rics recursos per a la nova Alemanya imperial. D’igual forma, fa quatre anys els USA i els seus països aliats (els firmants de les Açores principalment, però també d’altres tant exòtics en l’escenari com Mongòlia o El Salvador) van iniciar la invasió d’Iraq, sense declaració de guerra prèvia, a fi d’aprofitar els seus rics recursos per el nou imperi del capital global.

De la derrota de l’aventura bèl·lica germànica en resultaren, entre d’altres, tres conseqüències: En primer lloc, l’expansió i enfortiment del comunisme, amb un nucli stalinista a Rússia com a referent i un munt de dictadures a nivell mundial. Dos blocs enfrontats a major glòria del complex industrial militar. De la anunciada derrota dels EUA a l’Orient Mitjà en resultarà l’expansió i enfortiment de l’islamisme radical, amb un nucli a Iran, Iraq, Afganistan o Paquistan, i un munt de teocràcies mahometanes a nivell mundial. Dos blocs enfrontats a major glòria del complex industrial militar.

La segona va ser un canvi en el món, amb la descolonització de Àfrica i Àsia, que varen resultar a la fi beneficiades pel conflicte. D’aquesta en sortirà enfortida sense dubte l’Àsia emergent, Xina i Índia principalment, que esdevindran les potencies mundials indiscutibles del segon terç de segle XXI.

I la tercera a analitzar és la que portarà als governants i militars americans davant el Tribunal de La Haia, a imatge i semblança dels judicis de Nüremberg. I no seria sobrer que els acompanyessin membres dels successius governs israelians i força cap d’organitzacions de resistència palestina, així com els terroristes de Al Qaeda, autors i justificadors de matances d’innocents .

Terrorisme i sectarisme

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

Exclourem de l’àmbit de la present anàlisi als grups terroristes de caràcter religiós. Seria estúpid reflexionar sobre el sectarisme com a forma d’actuació de grups que ja són, per definició, sectaris, entenent sectari en l’accepció d’organització dogmàtica.

El que vull col·locar sota el microscopi és la estructura de raonament de qui segueix matant, encara que els seus objectius puguin ser assolits per mitjans no violents , i exclourem també comportaments patològics (o psiquiàtrics) Parteixo de la base de que qui assassina als seu proïsme per ideologia no te una motivació sàdica.

Llavors, quins són els motius que empenyen a algú a matar per un ideal? Descartats els motius clínics, i descartats també els casos en els que les dictadures o les invasions estrangeres en puguin donar cobertura política, no ens queda més explicació que la sensació de engabiament ideològic, en el convenciment de que d’altre forma no pot assolir els seus objectius polítics. I quin grau de culpa té en això l’estat al que s’ataca i quin grau en té la societat? Em sembla meridià que en el que no confia el terrorista és en la població per la que es postula, ja que si tingués el seu recolzament (o el d’una part quina significació quantitativa fos suficient en les institucions), sens dubta podria plantejar les seves aspiracions de forma no violenta, i així augmentar democràticament llurs expectatives d’èxit.

Perquè si el que fa es reclamar que s’assumeixin d’immediat els seus objectius polítics i no el mer dret a proposar-los, és que obvia la voluntat de la ciutadania. Aquesta és una actitud feixista (encara que ara els feixistes espanyols utilitzen aquesta expressió, juntament amb la de nazi, per qualificar-nos als demòcrates perd credibilitat. Però la segueixo creient ajustada al cas)

Llavors, què és el que li passa pel cap a un assassí ideològic moments abans de matar? Creurà que aquest assassinat no denigra llurs ideals? Que l’enemic rendirà els seus exercits al dia següent, tot temorenc? Que matant al poble que diu defensar s’acosta als seus objectius estratègics? És el més semblant a creure que un platet volador ens vindrà a salvar... és una idea absurda, contradictòria, aliena al seny, vinculable, indubtablement, quan als seus objectius (que només ell percep assolibles) quant als mètodes i quan a l’encarnació del dogma com a únic valor, a una secta de qualsevol tipus. Res és més important que la pàtria, que el líder, que la fe, que la revolució, que déu, que... És exactament el mateix comportament irracional.

I què busca el terrorisme amb els assassinats? L’única opció raonable només pot ser: entendre el terror, no entre l’enemic, sinó entre els seus propis ciutadans, entre la població per la que pretén lluitar. La seva dominació mitjançant la violència. Forçar per la por la seva adhesió incondicional a la causa (i als seus mètodes, enquistats en la pròpia definició de projecte), amb un nucli ideològic forçosa i completament dogmàtic (de cap altre forma que mitjançant el dogma, l’acte de fe, por plantejar-se la seva lluita). Perquè no s’adona en aquest moment que la violència ha suplantat el judici polític perquè l’ha pervertit necessàriament, buidant-lo de l’indispensable capacitat crítica que defineix i justifica qualsevol acció política? Perquè no pot fer-ho sense haver-se de plantejar la finalitat mateixa de la seva vida i la seva missió sagrada a la terra...

I perquè, arribats a aquest punt d’irracionalitat, el que necessita (fugint de la reflexió) és la reacció visceral a la que ens té acostumats l’estat quan els sentiments substitueixen el raonament polític. Repressió, ilegalitzacions, tancament de diaris, anatemització de consultes populars, detencions indiscriminades. Creu demostrar el seu poder, però el que de veritat es percep és por.

Més combustible per a un foc que no fa atre cosa que retroalimentar-se mútua i interessadament.

Clarobscurs

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

En el principi d’aquest nou segle sembla reviure a l’Amèrica llatina novament la llavor de la revolta, que adorna la seva història de forma recurrent. Al segle XIX va ser la emancipació de l’imperi espanyol, amb Bolívar, Sanmartin, Sucre, Martí i tant d’altres. Al segle XX, el combat es va lliurar contra el tardocolonialisme i contra l’imperi USA, amb la CIA de braç executor, cruenta lluita que es va saldar amb milers de morts i amb els noms per a la història de Zapata, Allende, Guevara, Santucho, Oscar Arnulfo Romero i molts altres herois i màrtirs.

I quins son els nous noms que es postulen avui ? aquesta pregunta és fàcil, ja que ells mateixos s’autodefineixen com llurs successors ideològics. Chávez, el fallit López Obrador, Morales, Marcos, Ortega, Correa, Raúl Castro, Lugo… Amb projectes tan dispars com allunyats entre sí, i amb l’esquerra con a únic comú denominador. Però la difícil és saber quin és el nou projecte. O pot ser saber si és possible que n’hi hagi un que pugui enfrontar-se unit als nous reptes rere la fallida del neocapitalisme especulatiu.

I quina és la percepció que es té a Europa? Que aquests règims son populistes i autoritaris i neguen gran part de la llibertat política dels seus pobles. I això és, en gran mesura, cert. Però d’aquesta equació no podem buidar sense més el fet de que aquests règims han estat elegits, i en algun cas referendats periòdicament, pels pobles als que suposadament reprimeixen. Perquè des d’Europa aquest fet no te més importància i només es validen les crítiques, des d’un antic sentit de superioritat històric-democràtic? Exemple d’això és que avui a España, la visió que es té de Chávez no es basa en les seves reformes socials, o en llur fortalesa davant els sicaris de l’administració Bush, sinó en els seus excessos verbals, o en que el rei d’España, amb un tuteig colonial inadmissible en el mon no castellà, el va intentar callar en una cimera, amb la endèmica mala educació borbònica. I això el converteix en l’enemic. No els seus greuges a la llibertat a Veneçuela, que també ha comès, sinó un episodi de sainet davant un rei amb un sentit prepotentment medieval de la història.

Però ningú es pren seriosament l’increment del nivell de vida de la població mes desfavorida de Veneçuela des de que la oligarquia neocolonial ha deixat de manar al país. És ara corrupta l’administració? De ben segur que si, però ho és més que abans, quan els diners de les multinacionals energètiques comprava descontroladament prebendes a tots els nivells institucionals? I no es cert que viu millor el poble cubà, amb educació, alimentació, habitatge i sanitat garantides sota el castrisme, que el brasilers a les faveles de Rio? O que el colombià, a les zones rurals, sotmès a les guerrilles i a les bandes narco? I no és millor la situació legal i social de la dona a Cuba que a Ciudad Juárez, sota el jou d’un masclisme tan vigorosament arrelat en el Mèxic d’avui? O que la dels indis a la democràcia guatemalenca? I no és una realitat publicada que Cuba, Bolivia i Veneçuela són els països llatinoamericans més alfabetitzats del continent? Però, això disculpa que a Veneçuela s’amenaci la oposició? O que a Cuba els homosexuals o els dissidents siguin empresonats? I quina part de culpa té el bloqueig dels EUA, tant desesperadament necessitats d’enemics exteriors? La resposta és la persecució a la llibertat d’expressió per part de la nomenclatura cubana? Perquè aquest panorama es difumina més a mida que s’hi aprofundeix, en lloc de ser al contrari?

Perquè aquests nous moviments socials no tenen avui més alternativa que les antigues oligarquies petroleres veneçolanes?, o la elit blanca boliviana quina divisa és el menysteniment a l’indígena?, o la màfia anticastrista de Miami, tan plena d’odi vers als seus propis compatriotes sincerament favorables a la revolució que no tenen en els seus cors lloc para a la cerca de la llibertat sinó només per a la revenja?, o la casta de funcionariat corrupte a tots els nivells a Mèxic, o Perú?

La opció d’Europa hauria de ser col·laborar amb aquests nous moviments d’esquerres, donant-los el merescut vot de confiança que ells mateixos s’han guanyat a les urnes, mentre analitza com pot també coadjuvar al naixement de nous moviments d’oposició autènticament democràtics, com a contrapès necessaris a aquests règims. Indispensablement nous, nascuts de les classes mitjanes i no de les castes dominants dels segle passat.

I, sobretot, Europa ha d’adonar-se de quan absurd és el paternalisme envers qui, amb els seus esforços en la recerca de la seva llibertat, porta dos-cents anys donant-nos lliçons. No se on estarà el final d’aquest camí, per sí sé on està el principi. Està en desmarcar-se immediatament de la tutela dels bàrbars del nord, d’aquella estranya gent que defensa la democràcia a Abu Grahib, a Guantánamo, a països amics que els hi presenten les clavegueres més sòrdides per a torturar als seus enemics. Deixar de rebre lliçons de llibertat d’un assassí en sèrie que va firmar desenes de sentències de mort des del govern de Texas. D’una administració assassina en massa des de la mentida i la rapinya energètica. Cal cridar-ho: Nosaltres no electrocutem als nostres enemics, no els neguem, no els torturem!

I fem-ho ara, que desprès serà tard, i la història tornarà a sobrepassar-nos.

"Protectors"

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

Com hem d’estar agraïts tots nosaltres a l’Estat, que vetlla per nosaltres de formes tant diverses... Ens prohibeix fumar, drogar-nos, tot per la nostra salut. Ens obliga a cordar-nos el cinturó de seguretat per no prendre mal. Ens diu que si follem molt, som addictes a sexe, o que si mengem greixos tindrem greus patologies cardiovasculars. Ens indica en quin pes som ja obesos, i fa el possible per prohibir-nos les hamburgueses d’una determinada mida o fa intents periòdics per implantar una mena de llei seca (o semi seca). La culpabilització com a teràpia....

El problema ve quan un ja sap que fumar li produirà càncer, que el greixos l’incrementen el risc d’infart, quan ja sap que pesar tant no es bo, o que l’heroïna l’emmalaltirà gravíssimament, o que si s’estavella amb el cotxe sense cinturó probablement acabi en cadira de rodes (els riscos de l’addicció sexual es van esvaint amb l’edat...). I quan, malgrat això, aquest adult, amb plena possessió de les seves capacitats, amb tota la informació, assegut al sofà de casa seva, decideix encendre una cigarreta, mentre esnifa cocaïna, desprès d’endrapar-se sis big mac i una ampolla d’absenta. Aquest ciutadà, a qui perjudica si no és a ell mateix? Així doncs, qui es permet fer-se amo de la seva vida per dir-li què pot i què no pot fer amb el seu cos i la seva salut? A mi em meravella que a ningú li estranyi...

I més quan veiem que el nostre pretès (i forçós) redemptor, passa de estat-protector a estat-estanc, estat-recaptador (dels impostos del tabac, de l’alcohol) o a estat-croupier (o és que fomentar els jocs d’atzar quan és l’estat qui n’ostenta la titularitat no afavoreix la ludopatia?). És una conducta mes pròpia dels Soprano que d’uns governants.

Per tant, no és la nostra salut el que li preocupa, sinó que l’únic objectiu es conquerir gradualment espais de la nostra llibertat. I que guanya, preguntarem, en definitiva l’estat amb aquests retalls? Doncs que aprenguem a acceptar la imposició com a forma de relació entre nosaltres i ell. La seva coacció entrena la nostra submissió (quanta gent, per exemple, veuria bé que es prohibís el tabac perquè fa mal a la salut) i mina les possibilitats individuals de resposta quan el que s’ataca és la nostra llibertat d’expressió (molts aplaudien la prohibició de “El Jueves” perquè la seva portada era grollera, només per això!!!!! el mateixos que fan escarafalls quan algú es queixa de que Mahoma sigui escarnit en un diari, donant per bo que la família Borbó hauria de tenir més protecció que una figura religiosa. Fins on arriba la nostra esquizofrènia) o la llibertat política (cal il·legalitzar no només als assassins, o qui els enalteix, sinó també a qui, en us de la seva llibertat, no els condemna. I no només a qui no els condemna, sinó a qui no ho fa amb les nostres pròpies paraules), i tantes altres llibertats.....

Cada petita renuncia ens exigirà en el futur sacrificis més grans.

Declaració d'intencions.

Versión en castellano
http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/2009/01/stas-son-un-conjunto-de-reflexiones.html

Aquests son un seguit de reflexions fetes des de la perplexitat que dona el fet de no trobar en el “mercat polític”, cap proposta que aporti un punt d’equilibri i equitat sobre la resposta a donar davant les agressions que de forma sistemàtica està patint el nostre sistema de llibertats individuals. Agressions que, si be pot ser no tenen una estratègia dissenyada, si que, en el seu conjunt, determinen de forma cada cop més clara un propòsit definit.

Parlo de perplexitat, ja que no puc entendre que, davant uns senyals tant clars com podem trobar, ja no tant sols en les grans decisions polítiques, sinó cada cop mes en les vivències quotidianes de cada ciutadà, sembla que no ens adonem de la seva gravetat i transcendència.

En primer lloc, cal remarcar que el present anàlisi es fonamenta en que el sistema de llibertats individuals que es recull en la Declaració Universal de Drets Humans de 1948 ha de prendre’s com a punt de partida indiscutible. A partir d’aquesta declaració, cap pas enrere ha de ser permès.

A l’hora de considerar aquestes llibertats com a pilar bàsic que ha de vertebrar les relaciones interpersonals de una societat moderna, cal recordar el preu que hem hagut de pagar, tots, per aconseguir-les, al llarg de la nostra història. La memòria de la sang i els sacrificis dels nostres avantpassats mereix, com a mínim, que dediquem algun esforç a reflexionar-hi.

En què ens basem per pensar que aquest marc de relacions està amenaçat? Els exemples que trobem als titulars de premsa son inequívocs. Com podem admetre sense fer cap escarafall que la vida humana no valgui avui el mateix a tot arreu? La societat sap que la mort de ciutadans occidentals en actes de terrorisme ha de ser condemnada (és un fet evidentment criminal, sense pal·liatius de cap mena, sens dubte), però en canvi ningú no demana amb la mateixa força, llevat de casos testimonials i, tant mateix minoritaris i allunyats dels cercles polítics convencionals, que siguin jutjats els generals americans que provoquen la mort de civils a l’Afganistan. També s’observa que algunes veus, bel·ligerants amb els actes de genocidi a Palestina dissenyats pel Thsal (Què esperem els europeus per demanar responsabilitats penals al govern d’Israel??), en canvi relativitzen amb la seva comprensió cap a la desesperació front la opressió els atemptats contra la població civil jueva.

Mes exemples?? Qui dubta avui de l’americanització de nostre sistema de seguretat pública? Els paràmetres que han estat vàlids per la societat dels Estat Units (que ha donat mostres de la seva barbàrie judicial de forma sistemàtica) s’estan exportant a marxes forçades a Europa. Directrius que prevalen la seguretat davant la justícia, la venjança davant l’equitat, avui son admeses per la nostra societat de forma submisa, sense cap veu en contra llevat dels grups extraparlamentaris habituals, per altra banda cada cop més integrats a aquesta dinàmica en forma de consentida consciència crítica controlada, però sempre fora dels parlaments.

I quina és l’esperança? Els anomenats avui grups antisistema, que molts veiem com al germen d’una nova consciència política després de l’enfonsament del pensament marxista, no son més que una amalgama de sensibilitats diverses, sense que encara hagin aconseguit un mínim de cohesió suficient per poder articular un discurs amb la suficient coherència per ser intel·ligible i comprés pels ciutadans. I, moltes vegades, les seves bones intencions queden emmascarades enfront uns mètodes manifestament violents. Què podem esperar d’una gent que fa de la intolerància bandera, que no sap controlar la seva ràbia i que la canalitza abonant el germen del feixisme?. Aquests elements són avui profundament presents en el moviment antiglobalitzador (o al menys en la seva aparença externa) i provoquen una immensa confusió a la ciutadania que ha de ser objecte dels seus postulats. Algú dubta de quin costat s’arrenglaran majoritàriament els veïns de Gràcia després de la seva festa major, per exemple?

En aquest aspecte estem absolutament desemparats. Els governs retallen les nostres llibertats a marxes forçades i els antagonistes de les retallades avui practiquen la violència per enfrontar-s’hi. On son els moviments de resistència pacífica? I sobretot, quin és el partit que clarament s’hi manifesti en contra amb fórmules pràctiques? El que calen son exercicis d’imaginació seriosa, allunyats de la imatge d’intolerància que varen donar (i no puc deixar de recordar-ho) , per exemple, amplis grups d’estudiants en l’acte democràtic de canvi del primer rector a l’UdG (Universitat de Girona). Veien com eren agredits els càrrecs públics escollits democràticament per una turba d’alumnes semblants a bandes de la Gestapo, només ens queda mirar el cel i lamentar: Si el moviment universitari, històricament pioner dels canvis socials, està avui empeltat per la llavor del totalitarisme, amb tota impunitat i cap vergonya, què ens queda??

Demà, o la setmana que vé, s’il.legalitzarà un altre partit polític a l’estat espanyol. I no passa res. Algú recorda que els estudiants hagin sortit al carrer per algun motiu que no sigui corporatiu en la història contemporània d’aquest país? En nom de què l’Estat és present cada cop més en el control de les nostres vides, de la nostra salut, dels nostres hàbits alimentaris, de si portem o no cordat el cinturó per no fer-nos mal...? Com pot ser que una filmació sobre baralles provocades, agressions escolars o similars pugui comercialitzar-se amb total impunitat? Que es ven als ciutadans en els programes estrella de la televisió? Perquè els telenoticies pretenen fer-nos creure que una matança a l’Iraq mereix tanta atenció com un gos que canta Jingle Bells? Fins quan la investigació mèdica seguirà amenaçada per absurds integrismes, amb reflexions que sonaran tant estúpides dintre de pocs anys com estúpids percebem ara els anatemes a Galileu? On són tants segles de progrés?

I dintre d’aquesta disbauxa s’endevina avui un altre via d’aigua, que si no s’atura pot enfonsar definitivament el vaixell. És una evidencia per a tothom que el fenomen de la immigració es ja avui la principal preocupació de la ciutadania. I malgrat que l’origen dels nouvinguts és divers, el nostre sistema de llibertats està perfectament dissenyat, a grans trets, per acollir-los i integrar-los en la mesura que cada un vulgui. Només es tracta de respectar per part de tots dos principis bàsics: el respecte al nostre sistema de preservació de les llibertats individuals segons els principis expressats més amunt, i un axioma de molt fàcil comprensió: Tots els drets, tos els deures. Ni un més, ni un menys. Aquestes senzilles premisses, tant fàcils d’aplicar, son avui manipulades interessadament des de tots els extrems, amb la connivència de la nostra classe política, malbaratant tants anys de tolerància, guanyats a tant alt preu. Per una banda, es permeten actituds xenòfobes (recordem que alguns partits la proclamen de forma cada cop menys encoberta) i per altra determinades actituds atàviques, sexistes i discriminatòries, quan no obertament il·legals, fruit del fanatisme religiós (quan en sabem nosaltres d’això, després d’anys de nacionalcatolicisme!!) pretenen prendre la consideració de “diferències culturals” o de “especificitats ètniques”.D’aquestes reflexions resulta aquest blog, amb voluntat de ser, com a mínim, la veu que clama en el desert de la xarxa. Encara que només l’escolti jo, em serà útil per no perdre la memòria com tants d’altres l’han perduda abans que nosaltres.

Gràcies pel vostre temps.