Terrorisme i sectarisme

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

Exclourem de l’àmbit de la present anàlisi als grups terroristes de caràcter religiós. Seria estúpid reflexionar sobre el sectarisme com a forma d’actuació de grups que ja són, per definició, sectaris, entenent sectari en l’accepció d’organització dogmàtica.

El que vull col·locar sota el microscopi és la estructura de raonament de qui segueix matant, encara que els seus objectius puguin ser assolits per mitjans no violents , i exclourem també comportaments patològics (o psiquiàtrics) Parteixo de la base de que qui assassina als seu proïsme per ideologia no te una motivació sàdica.

Llavors, quins són els motius que empenyen a algú a matar per un ideal? Descartats els motius clínics, i descartats també els casos en els que les dictadures o les invasions estrangeres en puguin donar cobertura política, no ens queda més explicació que la sensació de engabiament ideològic, en el convenciment de que d’altre forma no pot assolir els seus objectius polítics. I quin grau de culpa té en això l’estat al que s’ataca i quin grau en té la societat? Em sembla meridià que en el que no confia el terrorista és en la població per la que es postula, ja que si tingués el seu recolzament (o el d’una part quina significació quantitativa fos suficient en les institucions), sens dubta podria plantejar les seves aspiracions de forma no violenta, i així augmentar democràticament llurs expectatives d’èxit.

Perquè si el que fa es reclamar que s’assumeixin d’immediat els seus objectius polítics i no el mer dret a proposar-los, és que obvia la voluntat de la ciutadania. Aquesta és una actitud feixista (encara que ara els feixistes espanyols utilitzen aquesta expressió, juntament amb la de nazi, per qualificar-nos als demòcrates perd credibilitat. Però la segueixo creient ajustada al cas)

Llavors, què és el que li passa pel cap a un assassí ideològic moments abans de matar? Creurà que aquest assassinat no denigra llurs ideals? Que l’enemic rendirà els seus exercits al dia següent, tot temorenc? Que matant al poble que diu defensar s’acosta als seus objectius estratègics? És el més semblant a creure que un platet volador ens vindrà a salvar... és una idea absurda, contradictòria, aliena al seny, vinculable, indubtablement, quan als seus objectius (que només ell percep assolibles) quant als mètodes i quan a l’encarnació del dogma com a únic valor, a una secta de qualsevol tipus. Res és més important que la pàtria, que el líder, que la fe, que la revolució, que déu, que... És exactament el mateix comportament irracional.

I què busca el terrorisme amb els assassinats? L’única opció raonable només pot ser: entendre el terror, no entre l’enemic, sinó entre els seus propis ciutadans, entre la població per la que pretén lluitar. La seva dominació mitjançant la violència. Forçar per la por la seva adhesió incondicional a la causa (i als seus mètodes, enquistats en la pròpia definició de projecte), amb un nucli ideològic forçosa i completament dogmàtic (de cap altre forma que mitjançant el dogma, l’acte de fe, por plantejar-se la seva lluita). Perquè no s’adona en aquest moment que la violència ha suplantat el judici polític perquè l’ha pervertit necessàriament, buidant-lo de l’indispensable capacitat crítica que defineix i justifica qualsevol acció política? Perquè no pot fer-ho sense haver-se de plantejar la finalitat mateixa de la seva vida i la seva missió sagrada a la terra...

I perquè, arribats a aquest punt d’irracionalitat, el que necessita (fugint de la reflexió) és la reacció visceral a la que ens té acostumats l’estat quan els sentiments substitueixen el raonament polític. Repressió, ilegalitzacions, tancament de diaris, anatemització de consultes populars, detencions indiscriminades. Creu demostrar el seu poder, però el que de veritat es percep és por.

Més combustible per a un foc que no fa atre cosa que retroalimentar-se mútua i interessadament.