Alliberament sexual

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

L’objectiu la present entrada és encendre una altra llum sobre el procés femení d’alliberament (tan actual en termes de cronologia històrica absoluta), entès com a transformació evolutiva humana, ni més ni menys.

Aquesta afirmació, a la que d’entrada li admeto in cert aire de boutade, agafa com punt de partida conceptes evolutius referents als humans com a espècie: La monogàmia com a estratègia de supervivència i la submissió femenina al mascle com a conseqüència (i permeteu-me emprar aquesta terminologia per qüestions etològiques). Si bé autors com Desmon Morris (El mono desnudo), García Leal (La conjura de los machos) ja ho exposaven des de feia temps, en la meva opinió, és el primatòleg Frans de Wall (El mono que llevamos dentro. Tusquets Editores) qui en treu l’entrellat de la forma més entenedora per a neòfits com jo. En definitiva, la monogàmia assegurava al mascle la paternitat sobre les cries que havia de defensar dels predadors i en les que havia de bolcar el que en antropologia s’anomena inversió parental, es a dir, coadjuvar a la càrrega del manteniment de la prole. Aquesta és clarament una estratègia evolutiva, la que va escollir la nostra espècie, a diferència dels nostres parents propers, els ximpanzés (quina estratègia es l’infanticidi de les cries alienes quan els mascles s’apoderen d’una femella), o la dels bonobos, quina promiscuïtat sexual els porta a no distingir la seva descendència de les dels altres, per la qual cosa els mascles se’n desentenen completament.

Si analitzem qui era el paper de la femella en aquesta equació, és evident que, si bé l’estratègia (evidentment) ha funcionat, ha estat, en gran part, carregant sobre el graó mes feble. A banda d’altres esclavatges, el sistema reproductiu monogàmic exigeix, a canvi de la criança cooperativa, un control estricte del comportament sexual de la dona. La nostra història sexual ha estat exactament això, des de la religió, la política, la moral, o qualsevol altra forma majoritària de control social. La dominació d’un sexe sobre l’altre.

Així, podem afirmar que la monogàmia no és un comportament cultural humà, sinó que l’evolució ens l’ha gravat a foc l’ADN. Naixem monògams i les conseqüències d’aquesta herència les paga la dona durant tota la seva vida, en forma de submissió al mascle, a l’ordre social.

És per això que els moviments d’alliberament de la dona són tan revolucionaris. Perquè no canvien només el paper històric de la dona en la societat humana, sinó que canvien fins i tot la base evolutiva de la nostra espècie. I, després de centenars de milers d’anys, nosaltres podem viure aquest episodi, que em sembla transcendental (que transcendeix la nostra història i canvia la nostra pròpia empremta com a espècie).

L’accés de la dona als estaments de presa de decisions i, sobre tot, el que se’n ha desprès: la revolució sexual, el fet de triar parella lliurement, d`abandonar-la sense que això la privi de poder criar als seus fills, la seva emancipació emocional, la seva autosuficiència econòmica, la seva lluita en sí de forma singular, la allibera de la càrrega evolutiva que l’acompanyava des de l’inici dels temps (literalment, en termes antropològics) . I encara que sabem que els canvis no són a per tot, ni per a tothom ni de la forma adient, sí que col·legirem que el procés no admet marxa enrera.

Aquest és un triomf que, d’una banda, demostra empíricament que la nostra espècie sí és capaç d’avançar i millorar. Que l’evolució darwiniana, malgrat que sembla limitada per la manca de fites d’adaptació física de l’entorn (com tan bé assenyala el professor Eudald Carbonell), sí pot avançar per altres territoris, determinats ara per adaptacions a l’entorn social que, a la llarga, també adquirirem de naixement.

I de l’altra, que malgrat que és una fita de tota l’espècie sàpiens, el paper que hem jugat els homes en el procés ha estat, com a màxim i en el millor dels casos, el d’espectadors que s’aparten per a no molestar.