Dogmes i més dogmes.

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

El dogma polític com a substitut de la fe religiosa. El materialisme dialèctic transformador o l’espiritualitat transformista.

Sovint se'ns venen els sistemes polítics marxistes (i no només, ja que també va ser així amb el nacionalsocialisme) com a societats on l’espiritualitat esotèrica no hi te loc. Han aconseguit erradicar de la ment del poble la idea d’un déu superior, se'ns diu. A Cuba, a la Xina, a Corea, les masses no adoren cap deïtat sobrenatural, s’han vençut les supersticions....Com si el sentit místic profundament arrelat en l’home en el transcurs de cent mil·lennis pogués vèncer-se per decret. Tant de bo fos així i la llavor del racionalisme científic pogués donar fruits de forma tan simple...

Ans al contrari, al meu entendre, el que en realitat s'ha esdevingut és la substitució (reeixida, sense dubte) d’un dogma religiós de caire paranormal per un dogma polític, molt més humà, però que conté en el seu nucli els elements de fe irracional en un bé superior que caracteritza la creença religiosa. La fe en déu es canvia per la fe en el sistema; els sacerdots o imams, pel politburó; la persistència de la immutabilitat sagrada per la de la revolució permanent i vigilant.

Son sistemes, com els teocràtics, en que la dissidència es anatemitzada i perseguida, amb igual o superior fúria, i en els que la discrepància és perseguida sense treva perquè el cos doctrinari és tan aliè a la raó que el més petit dubte pot fer trontollar tota la seva bastida ideològica.

El perill real d’aquest “evangeli” és que, al pretendre que la seva base es recolza en el cientifisme sociològic, el seu fals antropocentrisme, allunyat dels fenòmens sobrenaturals, pot omplir molt fàcilment el buit místic que deixa en les ments racionals l’abandó de la màgia religiosa.

La prova de la seva falsedat, de la feblesa de llur ideari, és que només és una substitució provisional. En efecte, una vegada ensorrats els sistemes polítics que el sustenten, a la ciutadania li cal altre vegada la mística i, no trobant-ne altre que la tradicional de base ocultista, es lliura altre cop, amb més fervor quasi sempre, a la paranormalitat irracional de la religió.

El que necessitem, en realitat, son valors espirituals racionals, fonamentats en la nostra pròpia condició humana. En valors com l'empatia, o la solidaritat, o la compassió, que tenen valors per ells mateixos, sense haver d'anar associats a bruixeries o a miracles. Valors en els que recolzar-nos per buscar vies de superació individual, col·lectiva (evolutiva, fins i tot) per fer el pas des de la crossa màgica i irracional que ens acompanya des del nostre inici com a espècie fins arribar a plantejaments que ens permetin la suficient modernitat ètica per superar moments d’incertesa com els actuals, on la línia especulativa d'abordatge a la solució dels reptes econòmics, demogràfics, tecnològics i mediambientals que ens amenacen, de forma insòlita a la nostra historia en termes de magnitud i naturalesa, en dependrà el nostre futur com a espècie. Afrontar-los amb les mateixes armes espirituals infantiloides que hem emprat fins ara ens conduirà, evident i indefectiblement, al desastre. El progrés científic ha d’acompanyar-se de la corresponent emancipació espiritual.

Madurem. Organitzem-nos. No queda gaire temps.