Cinquanta milions de segons

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

Demà, dotze de gener, cinquanta milions de segons sense fumar. No ha estat fàcil, però amb la perspectiva que dona la distància de divuit mesos recorreguda, tampoc ha estat especialment difícil.

Els meus començaments varen ser com els de tot hom, durs, desesperants a vegades, com ja sabeu tots els que heu deixat de fumar. En el meu cas, el detonant va ser una malaltia pulmonar, Però, al cap de pocs dies, aquest ja no era el motiu, sinó només el punt d’inflexió que em va portar a prendre la decisió. Perquè quan l’ànsia era tanta, amb això no ni hagués hagut prou.

També em varen ajudar algunes persones, virtuals com tu y més reals, com la meva dona, la meva mare o el meu fill, alguns amics i d’altres només coneguts, però que m’ajudaven a pujar l’ànim i a engolfar la meva autoestima per no defraudar-los. Però de ben segur que, quan l’addicció es feia tan real, amb això no ni hagués hagut prou.

Els motius de no seguir fumant varen passar a ser els regals que vaig començar a rebre de forma quasi immediata, ja sabeu, els aromes, les escales dretes que es feien mes curtes, l’alè fresc, aquella tos matinal que no apareixia, el plaer de freqüentar el fòrum de no fumadors ( http://www.quitometro.org/ ), l’exercici diari que ja era capaç d’afrontar, etc. .. Però en els pitjors moments, amb això no ni hagués hagut prou.

Llavors direu, què va ser el que va capgirar la situació? En això no crec ser diferent de vosaltres. A mi em va passar el mateix: Vaig recuperar la meva vida. No parlo de la salut només, no ... es clar que és important, però a vegades no és suficient. Em refereixo al sentiment remot, que el transcurs dels anys d’addicció enterren en un racó recòndit i inabastable. Eixa sensació quasi ignota, però estranyament propera, de que ets capaç de fer-ho, de vèncer, d’abandonar d’un sòl cop de voluntat quelcom que t’ha acompanyat en tots els moment de la teva vida que ports recordar (la teva primera xicota, el naixement del teu fill, la mort del teu pare, aquella joia, aquells pena, això, tot....

I així, inesperadament a vegades, en un moment determinat d’aquest camí, te’n adones de que quelcom en el que t’envolta és subtilment diferent, que els records de la teva infantesa, de la teva vida sense tabac et freqüenten. I al capdavall ho reconeixes. Tens una nova vida. Una força de voluntat que fins i tot et costa reconèixer i que empraràs a partir d’ara per a tot. Els teus hàbits, nous, aquesta vegada els has escollit tu. És aquesta emoció, aquest entusiasme que creix amb les dificultats i els èxits, cada cop mes grans, mes consolidats, mes segurs. Cada vegada amb mes freqüència, la teva determinació s’alimenta sorprenent i eficaçment de les teves ganes de fumar. Quan mes grans són, mes fàcil es obviar-les. Altre cop decideixes tu, quasi per primera vegada en el meu cas. És una experiència que sembla moure’s imprecisa i deliciosament per les vores de la felicitat.

I així, després d’anys de ignorada esclavitud, de sobte et trobes una llibertat que ni tant sòls sabies que existia. I la gaudeixes, plenament conscient de que te l’has guanyada de l’única forma possible.

Si em llegeixes deixant de fumar, fes com jo. No pateixis per deixar de fumar. Ans al contrari, gaudeixe’n. Com en el poema de Kavafis http://www.trovadores.net/nc.php?NM=1706. Només això. Ànim al desanimat, paciència a l’ansiós, convicció a l’indecís.

I gràcies per llegir aquesta entrada.