Immigrants

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

Perquè no ens recorden més sovint de on venim realment? De quina gana, de quines misèries?

Pot ser les reconeixem en la gana i les misèries dels nous immigrants i tal vegada per això ens incomoden. Haurien de recordar que en el passat tots vàrem ser així. Tots vàrem arribar a aquesta terra que avui és nostra amb la casa al damunt, amb l’ambició i els polls i les ganes de prosperar. Tots vàrem ser un dia ignorants, taujans, endarrerits i tot l’enfilall de vileses que els hi apliquem. Són treballadors orgullosos de ser-ho i d'usar les mans per a treballar. Classe treballadora desacomplexada de tanta bestiesa de nen ric. Un dia tots vàrem ser ells. Són els nostres pares, els nostres avis, els nostres ancestres.

I tenen molt per ensenyar-nos. Que la vida no te la regalen i que el pa s’ha de guanyar. Que ningú te drets per sobre del seu treball només perquè hagi arribat aquí abans. En veure’ls aixecar-se cada matí i sentir-los cantar mentre treballen podem entendre que no tenim dret a ser mantinguts. Pot ser així deixem de queixar-nos que el pare no ens manté, que l'estat no ens manté, que el govern no ens manté.

Només cal comparar-los amb aquests joves que estrenen cotxe o moto que els hi han regalat i que passen d'estudiar, encara que tampoc troben cap feina que els hi convingui. O amb aquests que només en queixen. Del govern, de que no tenen feina, de tot, però en realitat no lluiten per res. I, per això, res mereixen. Ressentits i envejosos que els hi retreuen que siguin aquí, que portin els fills a mateixa escola que els seus, que creguin en els seus propis deus. Odiadors professionals que engreixen les files de la intolerància, del jo no sóc racista, però .., incapaços que no poden suportar que eixos negres, moros, sudaques, siguin millors que ells. Còmplices, cada un amb una història sobre el moro que rosteix xais al terra del menjador, del negre que tantes drogues ven entre la seva feina de cuidador d'avis i la de cambrer. O sobre el lampista romanès que vés a saber d'on haurà tret els diners per comprar-se aquest R12 de desena mà. Covards que temen el fantasma d'una integració que els deixarà encara més arraconats a les clavegueres ideològiques a les que s’enfanguen cigaló rere cigaló. És a aquests a qui hem de témer i no als immigrants.

Jo sóc fill d'un país en continua formació. D'un país fet d'ibers, de fenicis, grecs i romans, de visigots, francs carolingis, àrabs i de jueus, d'espanyols i de francesos. De la immigració castellana, andalusa, murciana i extremenya del segle XX i dels nous arribats de tot el món del XXI. Sense dubte això m'ha fet més ric del que seria si ni haguessin arribat fins aquí per a quedar-se. I sé que no hi ha raó per pensar que els meus avantpassats i la seva ànsia per avançar, arribessin d'on i quan arribessin, haguessin de ser millors que aquest senegalès que passa ara sota la meva finestra mentre ho escric.

Apocalipsi

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

L'odi i la por, a parts iguals, conformen avui l'esperit en que s'ha instal·lat còmodament la dreta espanyola. El que es vessa en capçaleres de premsa on pontifica sobre moral el trasvestit examant d'Exuperancia Rapú. El que destil·len els bisbes aleccionant al ciutadans a semblança de Torquemada, traint el missatge del seu messies. El que vomiten ex terroristes amb vuitanta-set assassinats a les esquenes anatemitzant la política antiterrorista d'un govern democràtic. El que segueix mentint desvergonyidament sobre el major assassinat terrorista de la historia d'Espanya, ploriquejant perquè la realitat no s'ajusta als seus interessos foscos. El que insulta a presidents de govern, a alcaldes, a diputats i senadors, a jutges, a periodistes, a col·lectius cívics, a ongs, a.... Contradiccions instal·lades en el pensament col·lectiu d'una horda de mentiders que només busquen acollonir als seus conciutadans cada matí perquè les coses es puguin posar cada dia pitjor. Només des del desastre, des de la desesperada convocatòria a la catàstrofe, poden calar la seves tesis basades en la por intensa al canvi, a la modernitat, a que es ventili la putridesa d'aquesta casona en que han convertit el seu país. La prosperitat, tant mateix, no afavoreix el seu negoci.

Covards que criden “meteos a vuestros muertos por el culo”, que arremetien contra una nena que acabava de veure assassinar al seu pare un set de març, qualificant-la de còmplice amb els botxins només perquè va demanar que anéssim a votar el dia següent per respondre amb vots als terroristes. O contra una mare que defensava amb la demanda de veritat el seu dolor i el respecte a la memòria del seu fill en una comissió d’investigació del Congreso. Covards sicaris d'un canal de televisió que assetgen una periodista que intenta entrevistar a un mafiós. Covards que insulten només per ser català, o per ser gai, per ser ateu, per ser socialista, per ser ecologista, per, en definitiva, no ser com ells t'exigeixen que siguis. Covards. Covards i mentiders.

Una dreta que ha perdut les formes que la varen portar a ser un dia Ucd i que no te vergonya a insultar greument a un malalt d'Alzheimer si amb la seva brometa poden humiliar una figura història determinant en que avui puguem fer coses com debatre en aquest termes, apropiant-se del seu llegat amb aquest to entre carcerari i casernari que li és tan propi.

De la ma d'una església que s'ensenyoreix del concepte de nació, que casa a prínceps no en nom d'una religió sinó d'un país com diu a la seva homilia el capo espiritual de la seva pàtria. El cartel episcopal pontificant sobre la unitat d'Espanya, menstenguent l'esperit de la seva prelatura. Encoratjant, durant anys, dissabte rere dissabte, la comunió de bisbes i ultradretans, dirigents del Pp i de Dn, agafats de la maneta rere pancartes vergonyoses i vergonyants. Revengisme amb mitrta, ulleres de sol i dents serrades. Si, cal tenir memòria i recordar aquelles barreges orgiàstiques d'avemaries i vivaespañas, d'àligues de San Juan i toros de Osborne, de creus llatines i gammades. Autocars finançats, mitjançant trenta denaris en forma de casella en l'IRPF per insultar als qui no pensem com ells, sense matisos. Polítiques calcades per defensar la mateixa idea de la configuració territorial d'Espanya, com si això fos tasca de l’església, que separa fins i tot els propis catòlics per raó de llurs idees polítiques. Per assolir el paradís ja n'hi ha prou amb creure en déu i seguir els seus preceptes. No. Cal tenir també una determinada idea sobre política autonòmica i antiterrorista. Així, homosexuals, independentistes, avortistes, investigadors mèdics, dones ministres, lliurepensadors, mestres d'educació per a la ciutadania, divorciats i divorciades, ongs que reparteixen preservatius, feministes, etc... no només compartint infern, sinó també la mateixa olla.

Delinqüents convictes dient assassins a polítics catals o bascos. Terroristes que remataven a cops de martell a policies en el terra d'una sucursal bancària dient etarra al president d'un govern democràtic. Rumors interessats, falses acusacions, faltes de respecte a les institucions crides al boicot de productes catalans, proclames a favor de suspendre l'autonomia basca, barbaritat com que ara governen “los que provocaron la guerra civil”. “Cánceres que amenazan la unidad del estado”, “virus antiespañoles” “que no se curan con pomadas”, la mort d'Espanya pel proper dilluns, (o dimarts), nens de set mesos vistos per televisió ficats en trituradores, complots homosexuals per perseguir sexualment nens petits, el feminisme com a culpable de la violència de gènere, metges que assassinen centenars de malalts en hospitals públics, instauració de l’eutanàsia per acabar amb els enemics polítics, dones ministres inútils per la seva condició femenina (“las modistillas de Zapatero”), masturbacions en grup en classes d'educació per a la ciutadania... En escenari apocalíptic per a justificar qualsevol resposta.

Vilesa descarnada desproveïda d'artifici. Una dreta mutant i polimòrfica que excreta igual llurs ànsies de venjança des del púlpit irresponsable d'un llogarret gallec com ho fa des de les noves tecnologies, aquí mateix, amb la fluïdesa que afavoreix l'anonimat. Un tòxic incubat des de sempre, en ambients de tradició franquista, pels que han deixat de jugar a ser demòcrates, vista la experiència d'haver perdut el poder en mans dels “altres”. Un tòxic que s'alimenta de la crispació quotidiana, de l'enuig, de la excitació, fins a provocar el creixement de l'odi irracional en la massa enfervorida. I allà hi són ells, els de sempre, els “españoles de bien”, per a dirigir-la. Per desgràcia a Espanya aquest mal és crònic, però pot prevenir-se preguntant-nos, davant aquest ciutadà indignat amb el finançament autonòmic ("la rapiña", en diuen), la corrupció del govern, la immigració, o el que donin aquesta setmana a la seva ràdio: Pretén que s'arregli o pretén que empitjori per justificar la seva ira? Ho fa per contribuir a la solució o per poder deixar anar allò de “tots són iguals”, que és com dir “tots són com jo, miserables”?

El que ens cal aquí es una cultura de la convivència. I el camí cap a aquesta cultura ens allunya sempre de la ultradreta espanyola. Per això pretenen destruir-la com sigui.

En fi, vòmits provocats pel pànic a la llibertat d'una xusma que, instal·lada en urinaris de marbre, te tancada a la dreta democràtica, sense la que el seu país no podrà sortir-se'n.

Terrorisme masclista

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

Un any més, dia rere dia, s'ha superat amb escreix la lamentable estadística que resa, com un mantra ombrívol, que el terrorisme masclista es cobra més d'una víctima a la setmana. I com en qualsevol altre forma de terrorisme, ningú n'és estalvi. Cap estat, cap nacionalitat, en fi, cap família pot sentir-se al marge d'aquesta xacra vergonyant per a una societat moderna com la que aspirem a construir.

En dies com aquest, tant pervers com qualsevol altra, en el que llegim, amb una indignació sorda que no hem de deixar morir en mas de la displicència que acompanya la quotidanitat del crim, que ahir el terrorisme de gènere va deixar tres famílies orfes de mare, de germana, d'esposa, de filla, d'amiga. Tres conciutadanes nostres. Tres creus a les nostres files. En aquests dies doncs, els nostres malsons prenen dues formes molt concretes. Una, la individual, contra la que poques armes ens dona la naturalesa humana. Però també en pren una altra, al meu entendre amb una major carga de perversitat, ja que no actua moguda per un cop de sang calenta, sinó per interessos covards. Em vinc a referir a la legió d'apologetes, d'articulistes, de webs que, entre nosaltres, a modus de cinquena columna del terrorisme, empara, justifica i comprn al maltractador. Complicitat culpable.

Tots els grups humans tenen els seus codis, les seves germandats, els seus sistemes col·lectius d'exaltació; classes socials, clubs de fútbol, partits polítics, etc.. Els homes tàmbé tenim el nostre i en ell ens hi hem reconegut des de sempre. Per la nostra masculinitat ha tingut tradicionalment un fons de bel·ligerància cap a les dones. I aquesta bel·ligerància, per desgràcia, causa baixes.

Ja sabem que no tots els homes son maltractadors, que només una minoria son assassins, però rere cada agressió, una vegada desproveïda d'eixa capa individual, emergeix un element ideològic clar. Terrorisme masclista.

I perquè un d'aquest terroristes passin a l'acció ha d'existir un substat dogmàtic, una coartada moral que s'assenti en el nostre imaginari col·lectiu com a homes. Masclisme. Masclisme imbuït a generacions en texts escolars franquistes, en anuncis de detergents, en pel·lícules casposes, en acudits de puticlub. En el “o meva o de ningú més”. Homes-homes, castigadors i menyspreadors. El “totes putes”. Les nostres filles sotmeses a l'assetjament de vells pervertits. El “es que van provocant”. Bisbes que veuen aquesta provocació en nenes de tretze anys. Segles de “la dona a casa”. L'exemple submís de les nostres àvies.

Rere cada maltracte, rere cada assassinat, rere cada assassí, hi ha un home que teoritza, que acusa, que assenyala. I després un altre que justifica. Webs que justifiquen. Terrorisme contra les dones., Terrorisme i la seva apologia.

En aquest sentit, el llenguatge no és innocent. Termes com "dictadura hembrista", "ideologia de gènere", "feminazisme" i la resta de semàntica emprada per la legió de fracassats socials als que convenç és, en sí mateixa, tan pobre, tan inconnexa amb la realitat, producte d'una mentalitat tan trista i desoladorament maniquea que faria llàstima sinó fos perquè és en base a aquesta visió del mon que es justifiquen els maltractes a les dones.

Així, la culpa de que aquesta dona l'hagin llençada per la finestra, disparat davant els seus fills, degollat en el seu lloc de treball ha de ser evidentment del "feminisme radical" i no pas del terrorista del seu marit, amant, assetjador. Ha de ser culpa d'aquestes "putes feministes" que la varen convèncer que era millor deixar-lo que seguir patint les pallisses. D'aquestes "fembristes" que es varen entrometre perquè es rebel·len davant les constants humiliacions. "Totes putes", ja se sap. Perqué, com es sostenen multitud de web i d'articles de premsa, de fòrums, de converses de barra de taverna, els homes "estan indefensos". Per això a Ana Orantes el seu marit la va ruixar de benzina abans de calar-li foc. Pobret, víctima d'aquestes "feministes de gènere".... No és que aquesta "pobre víctima" que abans d'ahir va apunyalar a la seva es parella en un atac de banyes sigui dolent, no. Es que, com que havia de pagar la hipoteca i el jutge el va fer fora del pis on trencava les dents a la seva dona cada nit desprès d'emborratxar-se amb els amics, clar, "no va tenir més remei" que matar-la. Fins hi tot alguns escriptors s'atreveixen a fer-se resó d'"estudis científics" que conclouen que la dona és més maltractadora que l'home en l'àmbit domèstic. No serà per falta d'escrúpols. Tot és permès en aquestes comunes del pensament on l'home és un pobre innocent a qui el divorci converteix en una bomba de rellotgeria per culpa d'una dona que va voler deslliurar-se’n abans de morir a les seves mans.

I a nosaltres? Què ens passa? Perquè no ens encenem cada cop que sentim algú parlar amb aquest sentit patrimonialista de la vida de la seva dona? Perquè els deixem seguir amenaçant el dia de demà a les nostres famílies? Com podem escoltar impassibles que es justifiqui a un criminal covard que ha mort a la seva dona després d'anys d'abusos sense escopir a la cara amb tota la dignitat de la nostra condició masculina al terrorista que tenim al costat? Ens imaginem escoltar en un restaurant com a la taula del costat algú argumenta que la Eta te tota la raó d'haver posat la bomba d'Hipercor sense fir-li el que pensem d'ell? Doncs aquest any 2008 el terrorisme masclista ha mort setanta dones. Compareu. I la llista de ferides i afectats i afectades és inacabable.

Però ells també proposen solucions des de les seves columnes, els seus púlpits, darrera les pancartes, les jaculatòries i la "decència i moral". Es clar... A veure:

La solució per evitar la violència domèstica? Evident: Modificar la llei del divorci. Imagino que serà perquè no puguin escapar... Pot ser no baixin els maltractaments, però no haurien de preocupar-se de que puguin denunciar-los, de que es quedin amb les "seves" cases i els "seus" fills quan, cansades de cops i humiliacions, vulguin anar-se'n amb les "feministes radicals" a difamar-los. I una altra millor: Per lluitar contra l'allau de denuncies falses que només tenen el propòsit de trencar la família per quedar-s'ho tot, no admetre denuncies menys en casos molt evidents. Cal investigar que no s'hagi omplert de blaus tot el cos ella mateixa abans d'emetre una ordre d'allunyament, que coses pitjors fan per quedar-se amb els fills i amb la merda de pis en el que han de quedar-se desvetllades nit rere nit per evitar que es coli altre cop a la seva vida amb una retallada.

I segueixen justificant a aquests animals que no poden assumir que aquella dona que era seva estigui ara amb un altre, que el seus fills, espectadors innocents de les seves malvestats, no vulguin veure'l ni en pintura. Éssers inadaptats que no poden entendre com tants altres homes separats segueixen vivint amb normalitat. No podem assumir-ho pel seu profund complex d'inferioritat, per la seva covardia, perquè saben que qualsevol altre serà millor al llit, molt millor educador pels seus fills. No poden perquè sense la seva parcel·la de poder domèstic no son res. Res. Només els defineix com a persones l'odi a les lleis que han permès que fugissin. Odi a la societat que les ha dictat arraconant-lo, sense cap possibilitat de rehabilitació convivencial, moral, vital. Odiant. Odiant a la seva ex dona, odiant a tot hom qui no comparteixi la seva visió sociòpata de les relacions de parella. Aquest odi és el que dóna sentit a la seva vida, buida de qualsevol altre sentiment.

Sòl. Incapaç de viure entre els qui sentim que les lleis ens ajuden a protegir a les nostres famílies de les bèsties com ell. Sol i sense altre suport que el dels còmplices dels seus crims. Els que el justifiquen cada cop que l'assalta la idea de matar-la. Els que li diuen: "Tens raó, és teva, la teva dona, la teva família. Tu ets la víctima. Tens dret a defensar-te. Tens tot el dret". Còmplices d'un nou assassinat.

Respecte per a les nostres dones, per a les nostres filles, mares, germanes, amigues. Per a totes. I educació en aquests valors perquè en el futur exemples com el del professor Enrique Neira deixin de ser actes d'heroisme i es dilueixin en la quotidianitat.

Por

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

És realment increïble observar com la dreta espanyola s'ha instal·lat en la por com a forma de relacionar-se amb la societat. Perquè serà que viuen tan acollonits? Algú a Catalunya crema una fotocòpia i España se rompe, el govern central firma qualsevol conveni amb el Marroc i ja veuen als moros desfilar per Ceuta i Melilla amb els seus tancs, recuperats de la derrota histórica de Perejil que pel que es llegeix i escolta els devia doldre tant com la de Lepanto. Si es canvien d'arxiu uns documents espoliats, se desmembra la nación.

El lendakai convoca un referèndum (que finalment, com era previst, no es fa) i ja estan tots amb que es queden sense Espanya. I especulen amb esotèriques connexions islàmico-etarres. Una senyora en mitjons celebra una roda de premsa on els hi xiuxiueja que té la impressió” de que es vendrà Navarra i ja estan tots sense poder dormir. Si fins hi tots els espanta que anomenin a la selecció la roja, que a Catalunya es parli català, que a Galizia hi hagin escoles gallegues. Fins hi tot alguns s'alarmaven de que el Parlament hagués aprovat una llei per a que els maltractadors no heretessin.

Els acoquinen els jutges, els alcaldes de Madrid que no són neonazis, els homosexuals que es casen, els mestres que ensenyen educació per a la ciutadania, els gitanos, les ministres, els sindicalistes, les carnisseries musulmanes. Tenen un idioma amb quasi quatre-cents milions de parlants però es senten amenaçats per les subvencions de la Generalitat de Balears al català.

Els espanta Pilar Manjón, la cultura de Lorca i Picasso, els actors i cantants desafectes, els vots que no van als seus partidaris, la investigació mèdica amb cèl·lules mare, que les dones decideixin sobre el seu cos, que s'ensenyin drets humans a l'escola, que les lesbianes es besin pel carrer, que s'empari a qui decideix deixar de patir. I que no els reverenciem quan passen pel nostre costat, perquè estan convençuts de merèixer-ho.

Tremolen davant l'escola pública i laica, o perquè en canvien els crucifixos per taules periòdiques a les aules, o davant la escolarització en la tolerància i la igualtat. Davant el fet de que l'obscurantisme i la màgia com a assignatura obligatòria doni pas a l'estudi de la evolució. Davant que els seus fills no hagin d'arrossegar les seves patologies ideològiques i que això els posi en evidència. Davant els que no besem l'anell als bisbes, els que no creiem en deus ni esglèsies, els que no escoltem veus en el cap perqué no sintonitzem la Cope. I a sobre som chusma roja perquè ens riem de les seves paranoies.

Van tot el dia amb ZP entrega Navarra a Eta, En Catalunya se persigue el castellano, España se rompe, El Psoe ha causado la crisis mundial, los inmigrantes no se integran, no sabemos nada del 11-M en la escuela se enseñan a los alumnos a masturbar a sus compañeros, Euskadi se separa, En Iraq hay armas de destrucción masiva, los españoles pueden creerme, i demès marcianades com si fossin zoombies descerebrats, demanant cadenes perpètues i penes de mort, com si això els pogués protegir de la por que tenen a tot. I així els hi va, elecció rere elecció. Estan deixant el seu país sense una oposició viable al govern, i això es nefast.

Por, al cap i a la fi. Por a l'immigrant, als drets de les minories, que semblen desassosegar-los, als homosexuals adoptant, als bascos parlant euskera, als ciutadans votant a l'esquerra. Por a les opinions contraries, als magistrats traïdors, a les lleis contra el maltractament. I, sobre tot, por davant la possibilitat de que els problemes es puguin arreglar sense ells, a que hagin de passar-se més anys veien com governen els vençuts.

Han substituït el contubernio judeo-masónico en lo social y comunista en lo político per aquest enfilall de barbaritats, tan exòtiques com eren les que pronunciava Franco, però viuen, com els franquistes, sempre temorencs, anyorant a el Cid, sobresaltant-se per un anunci d'Ikea, per un acudit de Beatriz Montàñez, per una bandera despenjada d'un balcó municipal en un remot poble del Pallars, per un vidre trencat en una comissaria de Madrid, o per qualsevol altre ocurrència d'aquell delinqüent (el primer que s'en riu d'ells) que vomita les seves frustracions, deliris i complexes d'inferioritat als matins i que els provoca un profund síndrome de Diògenes intel·lectual.

Indigents ideològics espantats davant la llibertat. Aquesta és la oposició que es mereix el seu país? Seran capaços d'imaginar cóm els recordarà la història? Vergonya eterna per aquesta dreta i la seva por.

Espiritualitat

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

Jo, com la majoria de vosaltres, vaig ser educat en la fe catòlica. Com molts, també, recordo perfectament el moment en que vaig passar de la fe acrítica al dubte i, immediatament, al trencament de la confiança en el sistema teològic. Christopher Hitchens relata en el seu llibre “Deu no és bo” quin va ser el seu moment. Jo tinc molt present quan va ser el meu. I, en la distancia, puc veure que, si be el gruix del raonament el va provocar la irrealitat intrínseca de la concepció teològica de la realitat, també es veritat que, en aquell i en posteriors moments, la seva base simbòlica i mitològica, que ha perviscut tan arcaica fins els nostres dies, ha va contribuït vivament en accelerar el meu procés d’abandonament de les creences màgiques. El que pretenc aquí es analitzar (tant succintament com he sigui possible) la connexió entre les transformacions socials, enteses com a adaptacions al mitjà i com a forma d’organització social, amb la corresponent sistematologia simbòlica transcendent de la realitat. I buscar en aquesta evident disfunció de la seva evolució comparada la clau per a proposar un nou sistema espiritual de signe laic, deslliurat de connotacions religioses. Sense entrar en especificacions que, pel objecte del present anàlisi, podes resultar tan prolixes com inútil, podem col·legir que la nostra realitat etològica discrimina bàsicament unes poques formes capitals de supervivència: Un principi de caçadors - recol·lectors, substituït per una època de petits cultivadors, que desemboca en una altra d'agricultura organitzada a gran escala que es conjumina amb l'explotació ramadera dels recursos. Després d'aquestes etapes, només una d'industrial i una de post industrial en que la producció de coneixament substitueix la de bens materials. A la meva manera de veure-ho i a grans trets, y malgrat que no tots els pobles han estat protagonistes de tots els estadis, tots els models antropològics d'organització social es corresponen amb els anteriors models d'economia adaptativa al mitjà. La societat preindustrial va ser en la que es varen crear tots els models religiosos que segueixen vigents a gran escala. Models que per raons constitutives es mantenen immutables en les nostres societats post industrials des de la seva primigènia postulació, y no només en els seus principis fundacionals, sinò també en la gran majoria de les seves contruccions dogmàtiques, com no podria ser d'altra forma. En aquest estadi preindustrial, les societats s'estructuraven en formes idèntiques de resposta al mitjà per sobreviure (cacera, agricultura, etc...) i, per tant, el seus sistemes de mites i símbols eren, en el fons, idèntics. A nivell simbòlic, els mites religiosos formaven el centre organitzatiu en torn al qual s'interpretava la realitat i, conseqüentment, s'organitzava el modus de vida. Construccions mítiques de poblacions diverses sonvergeixen quant les seves formes d'afrontar la supervivència en el mitjà també ho fan. I, també en aquest estadi preindistrial, la mitologia complia una finalitat programàtica. Era un element de cohesió que tenia en el grup una funció constitucional. I aquesta funció es va seguir complint durant mil.lenis adscribint els seus dogmes a un sistema de bloqueix d'alternatives al sistema verificat de funcionament. I per això el camí més obvi i exitós és el de la creença religiosa, per formulat mitjançant aquesta un dogma interpretatiu ontològic immutable per definició, una submissió incondicional individual i grupal a una forma de pensament en la que la realitat prové d'essers superiors (deus, avbantpassats sacran¡mentalitzats, etc..) que excluia de forma natural i conseqüent qualsevol canvi.D'aquesta forma la creença entesa com l'acatament incondicionat a formes de pensament i organització quina adhesió i sometiment no es cuestiona, trascendeix la seva finalitat d'estructuració social per adquirir una dimensió religiosa que no ha estat la seva pretensió primera.. La fe esdevé la expressió més clara de la formulació de creences com a programa d'organització grupal. I cohesiona la societat al preu de convertir-la en estàtica i negant-li cap possibilitat d'evolució crítica fora del propi sistema, impermeable al dubte. Quina és la trasl.lació pràctica d'aquest tipus de societat? L'autoritarisme, el patriarcat, el localisme, el col.lectivisme agrari. Fe i submissió. Exclussivitat i exclussió. Lka vida interior estructurada en torn a la creença en la trascendència sagrada de la realitat. En resum: el que hem convingut en anomenar religió.

Si acceptem que la funció dels mites preindustrials era programàtica, l'adveniment de les formes de societat industrial hauria hagut de suposar, conseqüentment, una transformació dels mecanismes de programació col.lectiva. I la realitat confirma el postulat. Les societats industrial van escometre la titànica feina de substituir paulatinament els mites sacramentals per símbols ideològics i científics. Posteriorment, les coeitats post industrials segueixen el camí i posen en crisim les ideologies per camviarles per un sistema de postulats col.lectius d'adhessió voluntaria individual.Canvi d'economia evolutiva, canvi d'estructura social, canvi de sistema teològic. Canvi de sistema de formació, d'expressió, de ritualització i d'organització social. Canvi de religió. I com s'expressa aquesta muitació en el bastiment ideològic d'aquesta societat? En principi, en el progressiu i inevitable arraconament de la religió coma a postulat de definició social. Però també i sobretot d'una altra forma molt més profunda a la meva forma de veure-ho: la concepció intrínsecament immobilista de la societat preindustrial es veu superada irremeiablement per una visió necesàriament dinàmica, creadora contínua de tecnologia i de coneixament. Canvi continuat de forma d'interpretar la realitat, canvi continuat de sistema de traball, canvi continuat de sistema organitzatiu i, finalment, canvi continuat de cohessió grupal i de fi col.lectiu. El canvi continuat propiament com a sistema social, perqué és el que es desvetlla exitós. I la marginació de les creences, perqué la seva immutabilitat s'interposa en la interpretació ontològica real, científica.

Però és evident que el fet de que una minoria de nosaltres es senti, sense cap dubte, atea no obvia el fet de que la resta segueixi necessitant una visió transcendent de la seva pròpia existència. Una resta que, majoritàriament, segueix emprant simbologia esotèrica preindustrial per a expressar-la, el que provoca en moles casos una incomoditat que es manifesta explícitament però davant la que no tenen armes per actuar. En les properes entrades tinc la intenció d’aprofundir en aquesta contradicció.

Diferències?

Cinquanta milions de segons

Versión en castellano http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/

Demà, dotze de gener, cinquanta milions de segons sense fumar. No ha estat fàcil, però amb la perspectiva que dona la distància de divuit mesos recorreguda, tampoc ha estat especialment difícil.

Els meus començaments varen ser com els de tot hom, durs, desesperants a vegades, com ja sabeu tots els que heu deixat de fumar. En el meu cas, el detonant va ser una malaltia pulmonar, Però, al cap de pocs dies, aquest ja no era el motiu, sinó només el punt d’inflexió que em va portar a prendre la decisió. Perquè quan l’ànsia era tanta, amb això no ni hagués hagut prou.

També em varen ajudar algunes persones, virtuals com tu y més reals, com la meva dona, la meva mare o el meu fill, alguns amics i d’altres només coneguts, però que m’ajudaven a pujar l’ànim i a engolfar la meva autoestima per no defraudar-los. Però de ben segur que, quan l’addicció es feia tan real, amb això no ni hagués hagut prou.

Els motius de no seguir fumant varen passar a ser els regals que vaig començar a rebre de forma quasi immediata, ja sabeu, els aromes, les escales dretes que es feien mes curtes, l’alè fresc, aquella tos matinal que no apareixia, el plaer de freqüentar el fòrum de no fumadors ( http://www.quitometro.org/ ), l’exercici diari que ja era capaç d’afrontar, etc. .. Però en els pitjors moments, amb això no ni hagués hagut prou.

Llavors direu, què va ser el que va capgirar la situació? En això no crec ser diferent de vosaltres. A mi em va passar el mateix: Vaig recuperar la meva vida. No parlo de la salut només, no ... es clar que és important, però a vegades no és suficient. Em refereixo al sentiment remot, que el transcurs dels anys d’addicció enterren en un racó recòndit i inabastable. Eixa sensació quasi ignota, però estranyament propera, de que ets capaç de fer-ho, de vèncer, d’abandonar d’un sòl cop de voluntat quelcom que t’ha acompanyat en tots els moment de la teva vida que ports recordar (la teva primera xicota, el naixement del teu fill, la mort del teu pare, aquella joia, aquells pena, això, tot....

I així, inesperadament a vegades, en un moment determinat d’aquest camí, te’n adones de que quelcom en el que t’envolta és subtilment diferent, que els records de la teva infantesa, de la teva vida sense tabac et freqüenten. I al capdavall ho reconeixes. Tens una nova vida. Una força de voluntat que fins i tot et costa reconèixer i que empraràs a partir d’ara per a tot. Els teus hàbits, nous, aquesta vegada els has escollit tu. És aquesta emoció, aquest entusiasme que creix amb les dificultats i els èxits, cada cop mes grans, mes consolidats, mes segurs. Cada vegada amb mes freqüència, la teva determinació s’alimenta sorprenent i eficaçment de les teves ganes de fumar. Quan mes grans són, mes fàcil es obviar-les. Altre cop decideixes tu, quasi per primera vegada en el meu cas. És una experiència que sembla moure’s imprecisa i deliciosament per les vores de la felicitat.

I així, després d’anys de ignorada esclavitud, de sobte et trobes una llibertat que ni tant sòls sabies que existia. I la gaudeixes, plenament conscient de que te l’has guanyada de l’única forma possible.

Si em llegeixes deixant de fumar, fes com jo. No pateixis per deixar de fumar. Ans al contrari, gaudeixe’n. Com en el poema de Kavafis http://www.trovadores.net/nc.php?NM=1706. Només això. Ànim al desanimat, paciència a l’ansiós, convicció a l’indecís.

I gràcies per llegir aquesta entrada.